ISP

Carta a Jordi Basté

2011-11-09T00:27:00.002+01:00

Hi ha gent que encara que no ho sàpiga t'acompanya tota la vida, i fins i tot te la canvia. Tu, Jordi Basté, ho has fet en la meva.

No m'agrada ser pilota, però ara que et donaran un Premi Ondas, vull que se sàpiga:

Quan tenia poc més de 10 anys, em vaig comprar una ràdio, i feia emprenyar el meu pare perquè li canviava l'emissora del cotxe. Posava, per exemple, el "Força esports" (DEP) tornant de classe de piano. El meu pare se sabia de memòria les falques que dèien: "Diumenge, de 4 a 10, La Lliga, amb Jordi Basté", i m'ho repetia mirant-me, com volent dir: "Almenys el diumenge a la tarda no m'emprenyaràs". Però veia que sabia què volia ser, i probablement estava content.

A les nits posava els cascos de la ràdio sota el coixí (és la millor manera), i sospirava quan sentia aquell "Senyores i senyors, bona nit, són les 12", que fins i tot pronunciava en veu baixa. Aquella salutació anava seguida d'un silenci dramàtic que anava acompanyat d'un soroll de papers, que era una queixa al Departament de Comunicació del Barça, o bé d'introduccions memorables que em mantenien despert de nit, durant tot el programa, i adormit a la classe d'història.

Vaig arribar a la Universitat, i el Santi Carreras, professor de Periodisme esportiu (un mestre!), em deia: "Estàs malalt!". Llavors, el mal ja estava fet. El mestre Carreras tenia raó. Per culpa teva, Basté, entre molts d'altres, però sobretot per tu, que dia a dia tingués "una estona de cel" al llit (no penseu tant!), vaig decidir-me a intentar ser periodista. Puc dir que ho vaig aconseguir. Tu i molts altres em vau ajudar a decidir.

Sí, fins i tot el mirava en la seva experiència televisiva al Gol a Gol. Potser no va anar el bé que et pensaves, però és una experiència més, al cap i a la fi.

Després que la Minobis es carregués Catalunya Ràdio l'he seguit, fins i tot durant els matins, encara que trobo que no és el millor. Bé, ara sí. Els primers anys, abans que els socialistes rematéssin Catalunya Ràdio fent fora el que probablement és un dels periodistes més brillants que hi ha hagut a la ràdio Catalana (Gràcies a tu també, Bassas!), et vaig perdre d'oïda durant un temps.

En qualsevol cas, celebro que algú et doni un premi tan important com aquest. Jordi: a mi m'has empès a estimar la professió, aquest també és el teu premi. Espero que també et sigui gratificant. Una abraçada, i perdona per la foto.

Matar

2011-09-02T03:03:00.003+02:00

Tu diràs. Rac1. En Dani Senabre, flamant nou presentador del programa, introdueix el carmel enverinat: "Una gran lliga europea". Ho fa dient que una setmana el Barça jugaria contra l'Inter, l'altra contra el Manchester, i la següent amb el Madrid. M'he esgarrifat, m'he espantat.

Les altres raons que s'advoquen a favor d'aquesta competició són de màrqueting: és un gran producte, amb drets televisius sucosos, resultats assegurats, i un llarg etcètera. Em sembla raonable, però alhora és una barbaritat. No ens estem adonant de tot el que deixaríem enrere? No podem endevinar que si fem això, matem definitivament els equips petits?

Posem que aquest procés es volgués seguir en altres camps empresarials, com el periodístic. Fem una única corporació de ràdio i televisió dirigida per un grup de mandataris, i que sigui tota en anglès, on sempre s'hi vegi el que la gent vol (programes del cor on apareix una noia que diu estar embolicada amb un cap d'estat, o explicacions científiques de com ha mort la darrera víctima del còctel fama + drogues). Embolica , que fa fort! Som-hi!

Digueu-li al Toni Padilla que ara ja no serviran per a res els seus coneixements d'altres lligues, que tot el bagatge que ha acumulat i ha pogut lluir (poc, per mi) ja no va enlloc. Expliqueu-li que ara es parlarà sempre d'aquesta gran lliga, repassant cada gota de suor que salta del front d'un jugador (després de veure mil-i-una repeticions a càmera lenta).

Doneu també les vostres raons a equips de la lliga espanyola, com el València, el Sevilla, el Betis, o el Granada. Digueu-los que jugar amb ells és avorrit, que fa pal.

Ah, no. És veritat. Que és una putada que tanquin una ràdio, un diari, o un canal de televisió local. La varietat fa la força, en la nostra professió. Aquí sí, però allà no.

El futbol ja està prou desorbitat com per, a sobre, rematar-lo amb una globalització com aquesta.

No vull ofendre ningú, però val la pena que ens plantegem obrir determinades caixes de trons i dinamita abans de fer-ho. La nostra professió ha de tenir un punt romàntic, i un molt de mirar-nos-ho tot des d'un altre punt de vista: des de dalt, on es veu tot maco; però també des de tots els cantons, des de sota, i des de més avall del que hi ha al cul de sac.

Per cert: quan el Barça hagi guanyat 5 lligues europees, què fem? Jo proposo que els Messi i companyia juguin un partit d'anada i tornada amb el campió de l'NBA (un a bàsquet, i l'altre a futbol).

Sincerament, em fa por ajuntar bosses. Els mercats són més macos amb una parada de peix, una altra de fruita, i una altra amb espècies. I la parada de fruita, si té les taronges separades de les pomes, gairebé que m'agrada més.

La Champions League ja existeix, a més. No vull perdre el valor d'aquell dimarts en què acabes de treballar i tornes amb la ràdio a totòstia per sentir qui juga. No vull que sigui el pa de cada dia. Vull que siguin els macarrons de la iaia. No matem els macarrons de la iaia menjant-ne cada dia.

El final amagat d'Infidels

2011-03-16T19:01:00.004+01:00

Potser veig fantasmes on no n'hi ha: Infidels va acabar amb una imatge desenfocada (la de la càmera que els feia una foto), i amb un resum de totes les escenes més picants en un minut, mentre sortien els crèdits.

Una venjança dels responsables de la sèrie?

Si més no, sembla una bona metàfora: "Infidels: una sèrie que va tenir un final borrós, i amb sexe per un tub". Un bon missatge entre línies a qui diuen que ha finiquitat el programa.

Poca feina

2011-02-21T21:52:00.006+01:00

Introducció: Amics pastigafas, camises-de-quadres que enteneu millor l'anglès que el català, aspirants a Jaume Domínguez (JAIR, perdó, que mola més... ai! merda!, lo de les majúscules...) , més-modernillos-que-els-modernillos, éssers superiors en matèries de coneixements de música, carronyaires, criticadors, destructors: passeu. Us he dedicat una entrada al meu bloc, que no hauríeu de merèixer, però que, com que us estimo, us he fet. No us penso dir si Manel i els Amics de les Arts m'agraden: no n'heu de fer res.

Pareu el carro. Ja està bé, collons. Fa molt temps que s'està linxant indiscriminadament qualsevol cosa que facin o deixin de fer Els Amics de les Arts i els Manel.

S'ha posat de moda, entre aquesta nova onada de "més-modernillos-que-els-modernillos" despotricar sense miraments el que fan aquestes dues bandes.

Aquest és un moviment de gent que, pel que diu i com ho diu, realment pensa que fan mal a algú. Però si són uns nois que toquen pel món, i intenten guanyar-se la vida, no?

Fa mesos (perquè la conya ja fa mesos que dura), que em pregunto el perquè. Encara no l'he trobat. Faré una llista de raons possibles que poden estar alimentant aquesta fauna de carnívors, que miren d'augmentar la seva popularitat a les xarxes socials a través de la crítica. És el mateix que fan als criticadíssims programes de televisió, que viuen també de la carronya, encara que diria que s'hi guanyen millor la vida.

Va, unes quantes raons:

1. No han evolucionat. S'han quedat amb aquell antic estigma que veu tota música feta en català com quelcom lligat a l'independentisme adolescent, una cosa que ja no es porta i que, per tant, cal repel·lir. Nois, em sap greu dir-vos que el que realment ja no es porta és això que teniu al cap: la música en català s'ha desvinculat, en la majoria de casos, d'ideologies polítiques.

2. Prefereixen no entendre el que diu la lletra. Segur que a moltes d'aquestes persones, si els poséssin una cançó que digués exactament el mateix, amb la mateixa melodia, instrumentació, i notes, però que fos en anglès, els agradaria. No em pregunteu per què, però em dóna aquesta sensació. Fins i tot no caldria que canviéssin de vestuari. El tema camises de quadres els agrada, però més si són comprades a Nova York o Los Angeles, que si són d'una botiga de Barcelona, Girona, o Vic.

3. Els molesta que se'n parli. D'acord. Aquesta és una raó que podria arribar a entendre. Molts mitjans de comunicació s'hi han abonat, i en parlen molt. Però són lliures de promocionar-los (com els altres de criticar, i jo de re-criticar-los)

4. Queda molt bé. Si tu poses al teu Twitter coses com:

Jordi_Jevi Jordi

@vedellconsagrat els Manel i els Amics de les Arts, son els Backstreet Boys i Take That catalans...

thenoodl Senyor Noodles

@parkhead jo als Manel els fotria junt amb Els Amics de les Arts i La Iaia en un coet i els enviaria al sol.

5. Tenen poca feina, i no tenen l'Spotify per escoltar el que els agrada, i deixar d'anar en contra de tot.

Un arqueòleg musical

2011-02-07T11:53:00.008+01:00

A molts ens feia gràcia veure l'Òscar Dalmau en un entorn diferent del de la ràdio, o la tele. "Oh, quina gràcia: va vestit dels anys 60", diuen alguns. "Serà friqui el tio aquest", murmuren d'altres. Però no, no és ni per fer el friqui, ni per sortir de la rutina de la ràdio i la tele. Ho fa perquè ho sent, i perquè porta fent-ho des d'abans de ser radiofònic, televisiu, i mediàtic.

En Dalmau és el disc-jòquei Phil Musical, que a banda de ser un nom molt original per un punxa-discos, és com s'anomena un arqueòleg de la música. El que ha fet, és recuperar cançons d'un forat negre que va dels 60 als 70, del qual només se'n van salvar les cançons que demanaven, reclamaven, reivindicaven. En definitiva, les cançons protesta. Abans que tots visquéssim tranquil·lament, la música quedava impregnada amb les preocupacions socials i polítiques. Però sempre ha tingut també un caire despreocupat, còmode, per sentir i ballar, en comptes d'escoltar i cridar.

El Phil Musical s'ha dedicat a buscar i recuperar els discos oblidats d'aquella època, que parlen de coses que generalment no deien els diaris, d'emocions de petita distància.

Jo, no en tinc ni idea. Aquest divendres vaig sentir.lo punxar per primera vegada a la sala Strøika de Manresa, i em va convertir en un total ignorant. Em considero, mínimament, un amant de la música "pop" catalana, i em vaig adonar que no era ni això. No tenia ni idea de cap de les cançon. Encara que alguna melodia podia haver entrat algun cop al meu cap, i que l'estètica sonora era clarament identificable -anys 60: vents, primeres guitarres elèctriques, bateria rudimentària i una dosi vital d'orgues-, no sabria dir més que Guillermina Motta, o Núria Feliu.

L'Òscar Dalmau, està fent una labor que li deu haver costat anys, cares d'incomprensió i moltes actuacions entre no gaire gent. Està fent cultura, recuperant música, obrint caixes plenes de pols, bufant sobres de cartró -després de bufar-ne una segur que s'apuja les ulleres amb el dit índex- que eren en unes golfes tancades. Però hi eren, i són part de la nostra història.

Així com hi ha qui busca fosses comunes, o llista víctimes del franquisme, l'Òscar recupera el que probablement formava part de petites bones estones de tots aquells temps. I a més (ara m'arrisco i em fico on no em demanen), el noi pelut que es vesteix "raro", després d'una setmana d'anar de cul parlant per la ràdio i escrivint i sortint per la tele, es menja uns morros de pam de la dona perquè té bolo no-sé-on. És un arqueòleg musical, que obre la maleta allà on va, i que segur, veu recompensada la feina amb altres curiosos agraïts com jo.

La setmana gran de Twitter

2011-02-04T16:27:00.006+01:00

Aquesta setmana, per si algú en tenia encara algun dubte, tres pesos pesants de la literatura, el periodisme, i la música catalanes han "caigut" a Twitter. Twitter s'ha fet una mica més gran. Probablement, molts, empesos per companys seus, han accedit a entrar a la xarxa social del moment, a l'anomenat microblòguing on ara s'hi couen des de primícies a revolucions. Cadascú a la seva manera, aquestes tres pedres angulars de la cultura catalana aterren al món paral·lel dels 140 caràcters.

Quim Monzó, Ramon Besa i Lluís Llach (@quimmonzo, @rbesac i @lluisllach, respectivament) s'han fet twitter.

Quim Monzó, el gran escriptor català, ha començat molt fort, com no podia ser menys. Retuitejant piulades de Paris Hilton, o de la princesa Rània de Jordània, amb referències sexuals, o, fins i tot, amb una foto-endevinalla divendres. Com sempre, no deixarà ningú indiferent.

El segon en caure, dimecres, va ser en Ramon Besa. L'home que ens il·lustra què és i com passa el futbol del Barça des de les pàgines del país, ara ens deixarà detalls periodístics a Twitter. I també en rebrà. Paraula. Fidel a la seva manera de ser, ha començat amb prudència, observant més que cridant l'atenció, encara que la seva entrada no pot passar desapercebuda en un mitjà com aquest.

Per últim, Lluís Llach ha donat com a explicació que volia ser a la xarxa on es couen revolucions. Un artista, un revolucionari. L'enèssim tuitaire.

Cadascú a la seva manera, ja n'hi tenim tres més. Ara, els continuarem seguint. També al Twitter.

*Modificació, a les 17:41 > Això del Lluís Llach resulta que és fruit d'un mentider. M'havia refiat del diari Ara, que ho publicava al seu web. Mal fet per part meva. En qualsevol cas, pels altres dos, val. Salut, lectors!

El perquè de la Pilota d'Or

2011-01-11T12:56:00.004+01:00

Raó 1: Messi, el primer que ve al cap
Doncs jo penso que no ens hi hem de trencar el cap.
És molt fàcil: voten jugadors i entrenadors de futbol.
En el millor dels casos, imagineu-vos: gent carregada de duros, en la immensa majoria dels casos. Un dia, un membre de la federació, després d'un entrenament previ a un partit amistós de seleccions, us crida i us diu: tu, escolta, omple'm lo de la Pilota d'or que ho hem d'entregar ja. Veieu, a menys de 25 metres, una munió de nens, esperant-vos per signar un autògraf. El primer nom que us ve a la ment és Messi, perquè és el millor jugador del Món. En un 80% dels casos, l'hi posareu, sigui quina sigui la posició.

Raó 2: Divisió del vot Xavi-Iniesta
Xavi i Iniesta representen més o menys el mateix: jugador humil, no ultraespectacular, més passador que golejador, del Barça de tota la vida, discret, baixet, i moreno (sí, encara que no us ho sembli pot ser important).
Hom, com a jugador-entrenador votador de la Pilota d'or, intenta ser equitatiu. Repartim: un sud-americà (i del Barça), un espanyol -no solen distingir catalans i espanyols...- com podria ser Iniesta o Xavi (també del Barça), i un altre jugador d'una lliga europea (Cristiano, Rooney, Nasri, Cesc, Robben, Ribery, etc...). Un pensament ben normal.

Per això, estimats lectors, no val la pena que ens trenquem el cap pensant que si té més pes l'any que s'ha dut a terme, l'elegància, el gol del mundial o si marques més amb el cul o de rebot. Res de res. Messi és més conegut per tothom que Xavi i Iniesta, que sempre han anat de la mà, i s'han complementat. Fins i tot pel que fa al repartiment del pastís mediàtic.

*A la foto, una samarreta de Kukuxumusu que m'he comprat. També és una explicació.

Discussió Dam vs. Noodles

2010-12-15T03:12:00.003+01:00

Jo i el Noodles us hem enganyat. Era una broma / experiment sociològic.

Ens estimem. És més, us volíem dir que ens casem.

Us heu cagat, oi?

Acabat de veure al programa de CiU

2010-11-25T12:43:00.004+01:00

Tret de www.ciu.cat, és el programa en pdf. Descobert a través del bloc del Joan Vallbé.

"377. Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar. "

#usfelicitofills, #jonousvotaré.

Mas, tàctica Sandro

2010-11-23T16:24:00.004+01:00

Artur Mas està fent durant aquesta campanya el que jo anomeno la "tàctica Sandro". Consisteix en una operació lògica ben senzilla: Si tens guanyat l'espai pels "errors" d'un altre, no moguis ni un dit, fes el que s'espera de tu, ni més ni menys. Si no surts del guió seràs campió.

Aquesta tàctica casa perfectament amb una paraula que ha estat la bandera del candidat: "Seny". Mas encarna el seny de Catalunya. Un home que ha estat en política des de fa anys, i que ni als enemics sembla que els sabria greu que fos President. Ha hagut d'esperar més de 8 anys, després de ser el delfí de Pujol. El canvi estava ben plantejat per part de CiU: un home amb imatge (llavors) de gendre perfecte (ara ja una mica passadet) per succeïr el català paradigmàtic, el gran Jordi Pujol. Sembla que, després d'aquesta espera, arriba el seu moment. Ara però, tot ha canviat. El seu partit ha canviat. Hi ha gent més jove, amb patilles i ulleres de pasta (ja no queden tupés com el seu). Però ha aconseguit que aquesta joventut encara no l'hagi posat entre l'espasa i la paret: hi ha hagut una pròrroga al debat independència sí o independència no per investir l'Arturo. Pau, i que l'escapoliment d'aquest debat no li duri (deixeu-me ser dolent i escombrar cap a casa) ni fins el dia de la seva investidura.

Baixar del Ruc

2010-11-18T02:41:00.000+01:00

Reagrupament més Solidaritat no sumarien, sinó que multiplicarien. Benvolgut Carretero: era el moment de fer un pas enrere perquè el país pogués fer una correguda endavant, i no ho has volgut fer. Sou dos partits amb exactament les mateixes idees. Un cop que ens decidim a fer el pas endavant, i no tenim collons d'anar a la una...
Que per què havies de baixar tu del ruc, i no Solidaritat? Perquè sí; tenen més pes en quant a noms. És una veritable llàstima. Tot i això, signaria ara mateix una majoria absoluta de Reagrupament.

L'autoflagelació de la que parleu és això

2010-10-15T12:52:00.004+02:00

Ahir, el Joan Maria Pou, de Rac1, obria el SEU programa amb una llarga explicació sobre els balanços, els números del FC Barcelona, Lapota, Rosell, ismes, etc.
Acabava dient que li feia mala espina, i augurava una època de divisió, de partidismes. Deia que a menys de 24 hores del Barça-València no es parlaria de futbol.
Potser serà perquè TU, al TEU PROGRAMA, tries no obrir amb futbol, no?
A mi m'interessava més saber si el Xavi està bé, si el Pedro serà titular, o si el Thiago tindrà minuts. Però no; s'havia de parlar de números, auditories, Deloitte, esmenes, i coses extranyes. Per què?
Hem d'entendre que el Barça el fem i el desfem tots, i que un periodista del Grup Godó -que suposo que no ho ha fet d'acord amb altres capos tipus Santi Nolla- no busca fer merder. I més quan sempre ha pregonat positivisme, i unitat. Espero que no hi hagi ganes de merder per merder, d'explotar els enfrontaments, d'enfonsar el Laporta (com a polític el grup esmentat el nega, però viuen d'ell a la que poden) o el Rosell (no, al Rosell potser no...).
Ahir, el Pou va començar el programa com dient: «ho sento, no ho triem nosaltres, hem de parlar d'això». Jo pensava: «o no». TU condueixes el programa, i tu decidies de què es parlava en major o menor quantitat, i en quina posició. Ho vas decidir TU. TU, Pou, si encara ets prou independent, que espero i desitjo que sí.
Per mi el tema aquest l'arreglaria amb un breu d'aquí uns mesos (o anys) dient: «Juici pel cas dels comptes del Barça: Al final tenia raó tal». D'acord. Molt bé. No hi hauria hagut merder, ni ismes, ni òsties amb vinagre.
Mira si era fàcil

Mira qui parla

2009-06-04T18:40:00.001+02:00

Gran capítol d'Enjuto Mojamuto, que discuteix amb el Microsoft Explorer.

Callús, el país de les Caramelles

2009-04-09T16:39:00.004+02:00

Callús ja comença a fer, des de fa dies, el xup-xup típic de quan s’acosta la festa grossa. Durant una setmana, l'ambient que hi ha pels nostres quatre carrers msl comptats sembla d'un altre lloc, un món blanc de flors, cançons i rialles. Per uns dies, el nostre poble es converteix en el meravellós País de les Caramelles.

Es nota a cada pas. Avui és dijous, i les senyeres ja comencen a voleiar als balcons més complidors, al costat de la bandera local. Si tanco els ulls, veig l'estampat de les faltilles, i sento trompetes, trombons i la berra. Ja tornem tots a tenir ganes de notar-nos física i metafòricament més a prop de la terra. Quan ens calcem les espardenyes, ens semblarà que dels peus ens han de néixer arrels. Notarem molt a prop la pàtria local. Ens retrobarem amb companys caramellaires i passarem dos dies entre família, amics i somriures.
Sembla que visquem un parèntesi dins un país de meravelles, a Callús, arriben les Caramelles!

Parlant del rei de Roma

2009-03-25T20:52:00.004+01:00

Justament l'altre dia parlàvem al blog de l'afer, i avui ha estat el dia en què hem sortit de dubtes... (o no).
La Segona hora, Rac1, la una. Entrevista a Pau Donés, líder de Jarabedepalo. Li pregunten sobre l'afer del Follonero al programa "Una altra cosa" de Buenafuente, i sobre el fet d'haver viscut del cuento. Gran Donés.

Que bèstia!

2009-03-23T17:51:00.004+01:00

Atenció, redactors de guàrdia dels APMs, Zones zàpings i refregits varis: aquesta setmana teniu feina a destriar el millor del que va donar de sí el partit entre el Ricoh Manresa i el FC Barcelona. Per si no ho sabeu, és d'un esport que es diu bàsquet, ben representat a la Catalunya Central pel Ricoh Manresa.
Qualsevol cosa que diguem es queda curta al costat del que va passar durant les més de 3 hores en què vam estar tancats al Nou Congost. Al final hi havia qui no s'aguantava de gana. Normal, a quarts de 4 de la tarda encara estaven corrent i lluitant. Una meravella de partit. Dono gràcies a la vida, al destí, o a qui faci falta per haver-me elegit per ser-hi treballant en la mesura del possible. Gràcies. I gràcies també als jugadors del Barça i el Manresa per esforçar-se i regalar-nos una joia en 60 minuts de bàsquet. Quina bona estona que vam passar...

Pau Donés es rendeix

2009-03-20T18:33:00.004+01:00

Un capítol molt comentat i recordat de TV3: el Follonero interromp la presentació del disc Bonito de Jarabe de Palo per criticar-los. L'amic Pau Donés va accedir a fer-se autocrítica, una cosa bona. Ara, sis anys després, es rendeix i accepta que poques coses bones hi ha hagut després de La Flaca, un disc GENIAL, inspiració divina que semblava que no tenia fi, però que ha resultat ser una estrella que va explotar amb tanta força que sempre més ha anat a menys. Ara el gran Donés recupera els seus èxits (la majoria del disc La Flaca), ajunta el nom, Jarabedepalo, i amb una bona orquestra toca les seves bones cançons. Opinable, respectable, però el disc mola.

La Poma Podrida (PP)

2009-02-09T19:36:00.003+01:00

Sempre els mateixos. Aguirre accepta la dimissió del seu conseller madrileny d'esports per adjudicació irregular de contractes, l'alcalde de Boadilla desafia els seus.
Per qui no ho sàpiga, parlem dels mateixos que s'espien entre ells. Entenc la gent que diu que la política és trista i és una merda, però aquests encara fan que ho sigui més.

No fa falta que diguis res més

2008-12-09T17:00:00.003+01:00

El Madrid ha fet fora Schuster, i més enllà de pensar si això és bo o dolent (suposem que hi haurà opinions per tot), se'ns ha acabat l'espectacle verbal, la incertesa de si les rodes de premsa duraran més de 20 segons, i de no poder predir què escupirà per la boca don Bernardo.

S'ha acabat. Ja no ens podem fotre més de Schuster. Arriba Juande, un entrenador que es va guanyar prestigi suficient com per poder anar a la lliga anglesa, aprofitant que els britànics creuen (i en alguns casos fins i tot encerten) que han descobert la sopa d'all fitxant a Espanya. El senyor Ramos va saber aprofitar perfectament les seves bones campanyes amb el Sevilla per anar al Tottenham i forrar-se de lliures. Amb tot el dret. Ben fet que va fer. Ara, però, es trobarà una cosa ben diferent, un repte que veurem si podrà superar.
Diria que la jugada està ben pensada. Una setmana en què, tot i haver-hi Champions només es parlava del clàssic, i de quants gols el Barça seria capaç de fer al Madrid, els governants "merengues" han atret les mirades de tothom i fins i tot potser seran capaços de fer trempar jugadors, afició i premsa madrilenya amb una campanya guanyadora. Potser això ens posarà més en guàrdia. Veurem.

Més feina pels crackovians
Pobrets, els de Crackòvia... Ja els costava últimament que el programa fes riure, i ara els han pres un dels personatges més caricaturescs. Sí, com a molt es pot allargar una setmana més, però Schuster, com a personatge, ha mort. Juande, per la seva banda, hauria d'estar molt ben fet per esdevenir un personatge digne de tenir una continuïtat. Tot un repte per ells. Tot i això, com a espectador tinc esperances que el que els amics de Crackòvia dediquin a Schuster sigui alguna cosa més que el "refregit" sobre la destitució de Tintín Márquez amb què ens van avorrir ahir (volien fer Pont, van molt de cul). Ànims cracs!

Neix ispTV

2008-11-20T20:20:00.003+01:00

Aquesta és una prova-iniciativa d'una tarda avorrida. Emissió en directe d'ispTV!

José Tomás, o per què ens agraden els toros

2008-09-22T16:40:00.005+02:00

Ahir vaig poder a ser a la Monumental, on un dels millors toreros de la història va fer una "faena" que va aixecar la plaça barcelonina, i va demostrar-nos per què ens agraden els toros. El segon brau, perdonat per molt brau, es passarà la resta de la seva vida menjant i follant. Li està bé, era molt ben parit. Aquí teniu la faena del mestre de Galapagar.

En un núvol

2008-05-13T00:47:00.007+02:00

Crec que s'han guanyat lligues de moltes maneres, però no em pensava que un dijous qualsevol al vespre (com semblava aquest) em poguéssin posar a l'abast una lliga per telèfon.

Dijous 9 de maig. Jo, a casa meva, davant de l'ordinador. Truca el Santa:
Dam: Digues...
Santa: Ei Dam, ho saps?
D: El què?
S: Que el Navarcles ha perdut!
[...]

A partir d'aquí: salts d'alegria, la meva mare que es pensava que m'havia tocat la loteria, nits en blanc, i eufòria continguda.
El partit de dissabte no es pot valorar futbolísticament. El Callús va passar per sobre l'Artés. Sabíem a què hi anàvem. Tots ens vam llevar el dissabte 10 de maig amb un sol pensament. N'hi havia que ja el portavem des de feia hores, nits, o fins i tot anys. Abans d'obrir els ulls, de posar els peus a terra, sabíem que aquell dia ens tocava guanyar una lliga que havia estat difícil en alguns moments. Fa pocs dies semblava gairebé perduda, però va ressucitar dijous, amb la derrota del rival màxim.
Després d'un campionat molt disputat, el CF Callús va guanyar-se una estada mínima d'un any a Segona Regional, la "seva" categoria.
Aquest ha estat un cap de setmana de molts núvols, i aigua. Meteorològicament, una merda, però esportivament i emocionalment, hem sentit coses que alguns feia molt temps que esperàvem. Aquesta ha estat una lliga distreta, emocionant i competida. Ens ho han posat molt difícil, però al final hem aconseguit tornar el Callús on es mereix.
Ja sé que s'ha fet molt, però s'ha de donar les gràcies a molta gent. Nosaltres juguem i ens ho passem bé, però la junta treballa perquè nosaltres poguem tenir un camp, uns entrenadors, i una temporada com aquesta. És hora de tornar-los amb futbol i ajuda tot el que ens dónen. Gràcies Andreu, Aida, Juanjo i Albert. El CF Callús existeix per "culpa" vostra.
Aquest any també hem de donar les gràcies als nostres entrenadors. Segur que en alguns moments ens hem cagat amb ells, i a algú no li han agradat algunes decisions, però ells han triat un camí, i aquest camí ens ha dut a guanyar la lliga. Gràcies per guiar-nos i tornar-nos a Segona.
Hi ha un element clau, i molt difícil d'aconseguir. No ens enganyem: tots juguem a futbol perquè ens agrada. No ens paguen. Hi ha persones que, a banda de no cobrar, tampoc juguen gaire. Els minuts de partit són recompensa per molts de nosaltres, però a vegades no tenir-los és frustrant. Tots hi hem passat. Costa. I encara costa més anar a entrenar el següent dilluns o dimecres, quan fa un fred que pela i a la tele fan un programa de puta mare. Molts ens hem sentit així en alguna temporada, però tots acabarem tenint petits moments de glòria. Gràcies a tots per aguantar un equip.
Us he de confessar una cosa. L'altre dia vaig plorar d'alegria a sobre del camp. No m'havia passat mai, però és un "gustazo". Era ja a la segona part, amb el partit decidit. El Jaume va decidir canviar el Bayo i fer sortir el Quim. Un havia fet un dels partits més complets que li recordo, i l'altre va sortir per demostrar un cop més que duu guants als peus. Tots felicitaven el Bayo abans de sortir del camp. Se saluda amb el Quim, i aixeca el cap a la graderia, fent un crit de satisfacció i eufòria. A la grada hi va haver crits i aplaudiments de resposta pel gegant de Sant Joan. Nòvies, germans, germanes, pares, cosins, avis, tiets i amics. Ells ens van voler acabar d'empentar. Van venir a veure un equip de Tercera Regional, un dissabte a la tarda en què l'únic que hi podien guanyar era acabar xops o agafar una galipàndria de collons. Però van venir, ens van fer costat. Us estem molt agraïts.
Tots hem patit, hem plorat, hem fallat, hem perdut; entre tots hem animat, hem millorat, hem rigut, hem guanyat i... hem pujat!
Junts hem passat una estona com si estéssim en un núvol.

A tots vosaltres: gràcies, gràcies, GRÀCIES!

Visca el Callús!
Visca Catalunya!

El meu amic Ernest

2008-05-12T18:32:00.006+02:00

[Abans de res, fes clic al "play"]

A vegades els amics es distingeixen de la resta de la gent per la seva capacitat d'alegrar-te el dia amb una xorrada. Aquest és el meu amic Ernest. Es lleva a les 5 del matí per fer una feina que l'apassiona. Presenta el Flaix Matí, un programa amb el qual es desperten molts catalans, especialment els qui són de la branca del "putrum-putrum".
Aquest matí, com sempre, feia el programa amb una energia imparable, quan ha trucat un callussenc. Era el Jordi Morilla, i l'Ernest ha pensat en mi. Gràcies maco, i gràcies també de part de la gent del bar Stop. Espero que algun dia et paguin la "falqueta" que els has fet... (Això voldrà dir que m'has vingut a veure, cabrit!).

Un petonàs Supernestu!

Galàctics (de veritat)

2008-04-28T02:17:00.003+02:00

Aquests són els galàctics de veritat. Res més.

Moment històric al Messenger

2008-04-15T22:14:00.001+02:00

Dam dice:
ei!!!!!
alba..aberdeen dice:
ei!!
alba..aberdeen dice:
com nem??
Dam dice:
molt bé!!!!!!!!!!!
alba..aberdeen dice:
ei ei.. que ja he tingut els germanets!!??
Dam dice:
T'anuncio que tens dos germanets més!!!!
alba..aberdeen dice:
ahhhhhhhhhh.. ara
alba..aberdeen dice:
ara he rebut una trucada o no c que.. del meu pare
Dam dice:
tu fes veure que no tho he dit... que li devia fer il·lusio dir-t'ho
alba..aberdeen dice:
xo h a sigut fa poc?
alba..aberdeen dice:
si si
Dam dice:
sisi, fa res, donalei temps per trucar-te
alba..aberdeen dice:
si ara estic rebent una foto.. que suposo que sera aixo..
alba..aberdeen dice:
ai ai..
alba..aberdeen dice:
es que he vist el teu nick.. i m'ho he imaginat
Dam dice:
ho és?
alba..aberdeen dice:
mm.. el mobil esta en proces
Dam dice:
tu informa i penja-la
alba..aberdeen dice:
si si... un moent
Dam dice:
ok
alba..aberdeen dice:
ohhhhhhhhhh ara he rebut la foto
alba..aberdeen dice:
ei.. vaig a veure si puc trucar..
alba..aberdeen dice:
et deixo..
alba..aberdeen dice:
apa que vagi be!!
Dam dice:
fes, fes! i felicitats per la part que et toca!
Dam dice:
una abraçada!
alba..aberdeen dice:
merci.. una abracada

Adéu i gràcies

2008-04-15T19:15:00.002+02:00

Adéu definitivament, ves on vulguis, dedica't a viure la vida encara més, i passa tants bons moments com els que ens vas regalar durant la teva carrera, que no van ser pocs.
Mantingues la teva tranquil·litat, la teva calma, i si et queda temps, tingues algun fill que ens pugui regalar gols com els teus algun dia. No oblidarem mai els moments orgàsmics que ens has donat tot i ser una mica gos, la teva genialitat, les teves vaselines, arrencades, la teva cua de vaca que tots hem intentat fer algun moment...

Gràcies per tot, Romàrio!

Tocats, però no enfonsats

2008-04-08T20:36:00.010+02:00

Sembla que ho haguem perdut tot, i potser d'aquí a poc menys de 24 hores som per desè cop a les semifinals de la Champions. Si hi som per desè cop, què vol dir, que ho hem de celebrar més que una lliga? Probablement no toqui, però sí que ens podem permetre el luxe, encara, de somiar i no deixar-nos portar per les corrents negativistes que omplen molt paper i ones.
1. Sí, Laporta la va cagar, però aquesta reacció podia sortir bé, també. Si rribem a guanyar (n'hi hagués hagut prou amb que una de les 3 pilotes que van anar al pal haguéssin entrat), estariem benerant en Laporta, i arrepentint-not de tot el que ja havíem començat a dir. Era una jugada molt arriscada, però això, pel meu gust, també s'ha d'agraïr. En tot cas, la va cagar. Mal fet.
2. Parlem de futbol d'una puta vegada... Ja no té gràcia discutir quina serà la davantera titular? Collons, fa molts dies que ens adonem de qui juga just abans de començar (o no...?). Senyal que no parlem prou de futbol, que és la única cosa que hauríem de fer. Mal fet, també.
3. La lliga tampoc està perduda. He mirat el calendari, i la "gana" de molts equips ens pot ajudar. Saragossa, Recre, i molts altres necessitaran punts contra el Reial Madrid, que la seguirà cagant.

No perdeu la fe. Si no, perquè som afeccionats?

Globalització (sobre el 9-M, I)

2008-03-10T18:04:00.002+01:00

La campanya electoral ha estat víctima de la globalització mediàtica, i, evidentment això s'ha notat a l'hora de comptar vots. Les campanyes són cada vegada més a l'americana, blau contra vermell, i poca cosa més. Pel meu gust és un pèl trist que un país que és europeu (i se'l fa), es deixi americanitzar d'aquesta manera... Però en fi, la democràcia sempre és justa, i tenim el que ens mereixem.
Per altra banda, també és veritat que els mitjans no han ajudat a fomentar la varietat. Durant aquests quatre anys s'han creat dues televisions estatals i un diari pro-socialistes. Normal; havien d'assegurar el tret, el PP anava molt fort. Ara potser hauran de frenar, i deixar pas a noves generacions, que ja seria hora.

El "crac" del crac, una bona merda

2008-03-05T02:27:00.005+01:00

Merda, merda, merda, i merda! Això és el que hem pensat tots els culés. El mateix Messi va veure que ja ho tornàvem a ser, que estaria almenys 4 o 5 setmanes de baixa. Qui ens havia de dir que quedariem glaçats i tristos després de passar a quarts.
Quina merda. Ànims Messi, i CUIDA'T.
No se sap si la "massa muscular artificial" creada pels metges del Barça n'és la culpable, o si el nanu no es cuida, però és una puta merda que el Messi no pugui jugar a futbol. Espero que no haguem perdut més que un jugador per uns quants partits, aquesta nit. No vull ser pessimista, però...

Tu diràs, si patirem...

2008-02-20T01:00:00.005+01:00

... I tant si patirem. Ens fan boicot. Tant bé que anàvem, i ara ens ho trastoquen tot. La ràdio i l'esport, i la nit no es porten bé. Potser aquest article és curt i va tard, en proporció a la preocupació que sento, i el temps que fa que estic preocupat.
Sempre he estat un oient de ràdio esportiva nocturna catalana, fet que m'ha dexat poca tria, però la oferta no estava malament, històricament. Veníem de tenir el Basté, el "Butanito Català". Ell va ser capaç, sense ser un megacrac espacial, d'adaptar a la catalana el que feia temps que tenien a Espanya. I ens va portar el "No ho diguis a ningú", un programa fet a mida pels catalans, encara que potser, una mica massa per als del Barça. Però bé, ja se sap que l'audiència mana. Per sort, durant aquella època, i fins l'any passat, teniem de 20 a 21, a Catalunya Ràdio, el "Força Esports", ara incomprensiblement desplaçat per un programa de... d'autoajuda? Ben bé no ho sé. Bé, el cas és que la senyora Minobis es va carregar el Basté -a qui li he sentit reconèixer que "amb algú altre a la direcció no hagués marxat"-, i altres grans de Catalunya Ràdio com el Clapés o "La nit dels ignorants", la millor idea que s'ha transformat en el que no havia de ser mai al "Tot és possible" acual, de Rac1.
Però bé, al que anàvem. Un cop ens haviem habituat al Basté en un altre dial, van els de Rac1 i ho trastornen tot. El de les transmissions, el Pou, no és cap cosa locutant partits -si bé té de tant en tant alguna frase antològica, encara que sempre les busca i se li nota-. Ara fa la nit, pobre. Bé, els dies que no marxa de bolo por ahi. Ni en Basté està preparat per fer de periodista generalista, ni el Pou pot fer de periodista. No passa res, però no sap ni vol saber gairebé res a banda del Barça -m'agradaria sentir-lo fent un dels testos del col·laborador que es pensa que entén de futbol, de qui ara no recordo el nom-.
No se'n surt. Avui, s'ha fotut baix. Entrevistava l'Ettore Messina, entrenador del CSKA de Moscou, que sona com a possible entrenador de la secció de bàsquet del Barça. El procediment que hem interpretat els oients ha estat el següent: Pou (o algú que treballa per ell) pacta en concretar l'entrevista amb el tècnic i el club NO PARLAR del tema del Barça. Aquí ja no anem bé. En una entrevista esportiva no es pot pactar gairebé mai (a menys que tinguis la oportunitat de parlar amb mites vivents com Michael Jordan) de què es pot preguntar i de què no. Si et posen condicions, adéu. No s'hi parla, i punt.
En Pou comença l'entrevista, i avisa per antena que es fotrà baix: "Ahora, señor Messina, para que los oyentes no piensen que soy tonto, ni mal periodista, voy a hacerle una pregunta, y usted me dice lo que me tenga que decir". Evidentment, Messina, molt llest ell, no el deixa ni acabar: "Hemos pactado no hablar del tema de Barcelona", o alguna cosa per l'estil. Pou: "Ah, vale, vale. Pues nada, gracias.". Lamentable. Com es pot pactar les preguntes d'una entrevista (moooc! error), avisar que faràs una pregunta que has pactat no fer (moooc! error), no arribar a fer-la i permetre que t'engeguin.
I això no és culpa del Pou, sinó de qui l'ha col·locat on és, que no sap que està pensant que demà s'ha de llevar d'hora per anar a Glasgow, per culpa de qui va pensar en posar una criatura de la nit com el Basté al matí, per culpa del boig que va nomenar director de l'Avui un home que parlava, exercint de periodista, del Barça en primera persona, un fet que no agradava i va canviar el propi Basté, el que va marxar de Catalunya Ràdio per culpa d'una dona que va gestionar la cadena de manera nefasta, i que ha anat seguida d'un que s'ha carregat un dels programes més poliesportius, antics, històrics, de la graella, el Força Esports.
Així està la ràdio. Se'ns escapa de les mans.

No els tapeu. Hi són.

2008-02-11T16:17:00.000+01:00

Per molt que Garzón i companyia s'esmerin a intentar fer desaparèixer per la via judicial l'independentisme basc, hi serà sempre. Per més que l'intentin il·legalitzar o prohibir. És més, jo diria que com més tossuts s'hi posin, més ganes d'independentisme crearan. I parlant de tossuts, bons uns els bascos.
Fa dies que el jutge Garzón està fent campanya per Zapatero, i li fa la feina bruta: mostrar la cara dura de la legislatura. És electoralisme pur. Jo començo a fer mítings i vídeos amb el simpàtic gest de la cella, i tu envies un missatge als indecisos: també som durs amb els abertzales. Fins aquí tot correcte, però innecessari.
Estan aconseguint crispar la gent d'Euskal Herria. Deieu-los estar, hi seran sempre. Els bascos, com els catalans, tenen motius per sentir-se diferents (ni millors ni pitjors) que els espanyols. La història, la cultura, i la realitat de cada lloc ha fet que hi hagi gent que es sent diferent. Perquè no n'hi ha a Múrcia (per dir un lloc... hermós)? És una conseqüència, no és qualcom que passi perquè sí. No intenteu tapar un moviment que no us convé només per això. Per suposat, cal acabar amb el terrorisme, però tal vegada seria millor redirigir que tapar, no?

Juno (o l'Amélie jove, americana, i prenyada)

2008-02-08T15:43:00.000+01:00

Ahir vaig arribar tard a casa, però tot i així em vaig veure amb cor de fer el diari i veure Juno. El tràiler m'havia fet molt bona pinta i la pel·lícula no em va decepcionar.
Juno és una noia de 16 anys que es queda prenyada d'un noi prim, atleta, no massa atractiu. Decideix donar el seu fill en adopció. Poca cosa més passa, però com a moltes pel·lícules, Juno no té la seva essència en les coses que passen, sinó en com passen. És (salvant mil i una distàncies) com l'Amélie americana, jove, i embarassada del 2008. Encara que les comparacions són odioses, hi ha hagut algunes coses de Juno que m'han recordat l'obra mestra de Jean-Pierre Jeunet. Pretén ser una comèdia àcida, crua, sincera, i ho és. A més, no vol fer-te plorar, encara que ho podria fer fàcilment. No deixa acabar de fer baixar la llagrimeta fàcil, fet que seria decepcionant.
Moralina: si us voleu distreu-re, mireu-vos-la.

L'altre Andreu Buenafuente

2008-02-07T18:01:00.000+01:00

A banda de ser un dels tius que més ha fet riure el país, n'Andreu Buenafuente també pot dedicar-se a altres coses a la vida. N'hi ha una que realment li agrada, i es nota. Mikel Urmeneta, el seu amic i pare de la marca de samarretes Kukuxumusu, diu que és millor dibuixant que humorista. Jutgeu vosaltres mateixos mirant la seva web, la que té com a dibuixant, o la dels murals que fa amb el pamplonica. No us ho podeu perdre.

Boqueria, un 3 i un 7

2007-11-22T20:15:00.001+01:00

Un 3 per l'execució, i un 7 per la idea, tot i no ser original de Tv3. Podria ser una gran programa, però no ho és. Santi Millán és un complement perfecte però un protagonista incomplet, no omple prou. Va coix de català, i no troba l'actitut idònia per fer el programa.
Boqueria 357 és un programa fet des d'un pis de les Rambles, des del mateix pis on una televisió italiana feia un programa igual. És un reality buscat. La gràcia que té és que els seus presentadors fan accions paral·leles i el programa sembla no aturar-se en cap dels fronts que obre. Santi Millán és al pis i rep allà els convidats o altres col·laboradors com la Sussi, una de les alegries visuals del xou. A les rambles, al carrer, hi ha un gracioset, que no me'n recordo com se diu, que intenta fer més gracietes que pronunciar paraules. És el poc estil humorístic en persona, i fa ràbia. Per altra banda, hi ha un noi gros, tot tatuat, que se'n surt prou bé. Improvitza molt bé, i fa gràcia perquè té gràcia natural. Fa un vídeo setmanal de bromes amb càmera oculta que dóna força resultat.
Però en Millán no troba el seu lloc. Dóna cosses a Pompeu Fabra, i no acaba de saber què ha de fer. El programa durarà molt poc per aquestes raons. Un 3 per l'execució i un 7 per l'audiència no seran suficients...

Com "Coser i Cantar"

2007-11-20T12:55:00.000+01:00

Antònia Font celebra els 10 anys de carrera amb un disc gravata Bratislava, amb l'orquestra del país. Els de Miquel Oliver, han comptat amb Miquel Àngel Aguiló, que s'ha encarreggat de fer una orquestració que val la pena no perdre's, menys si sou com jo, admiradors de la seva música, sobretot dels últims discos.
Agradable d'escoltar gràcies a les innovacions de l'orquestra, però amb la marca d'Antònia Font a cadascuna de les cançons. No us el perdeu, val la pena.

Por qué no te callas...?!

2007-11-17T20:15:00.000+01:00

Au, vinga, va! Politono-sonitono "Por qué no te callas", i som-hi tots. La història ho té tot: personatges importants, concretament, els dos més importants (legal i políticament) del país, i violència. Tret de les seccions d'esports, totes poden incloure, d'alguna manera, aquesta història i/o les seves conseqüències. A treballar!
No em digueu que no ho havíeu vist! Al rei "se le fue la pinza". Ja duia massa estona assentat a una cadira, mentre els polítics feien de polítics. El pallasso amb els collons ben posats (Chávez) no callava i, sa majestat, va atrevir-se a parlar amb veu alta, tot i que no duia res escrit per l'ocasió, com sol fer. I llavors va passar.Joan Carles va obrir la boca, i, cansat de la veu del veneçolà, el va voler fer callar. Després, per si fos poc, un altre dels presidents de Sud-Amèrica ressentit amb l'empresariat espanyol va apretar la mare pàtria, i el Rei no va poder més. Es va aixecar, i va marxar. Per un dia que el fan treballar...

El gag de la setmana

2007-11-15T20:16:00.000+01:00

Quantes vegades ho devien haver de repetir? És impossible que Cuní i Rahola (Queco Novell i Cesc Casanovas) i, sobretot, la revel·lació de la temporada, Mari Pau/Magdalena/i qui faci falta (Mireia Portas), aguantéssin abans de començar a cantar la cançó... Primer gag de la setmana de l'equip del Minoria/Polònia, que aquesta temporada s'ha reforçat per no baixar el llistó, un objectiu prou difícil. Ho aconseguiran?

Un número u

2007-11-12T16:31:00.000+01:00

És un número u. No hi ha res més a dir. En el seu moment va se innovador, i ara es manté (després que es donéssin bufetades per tenir-lo) a Tele 5, cada migdia, alegrant-nos la vista cuinant, i amb el bon humor que sempre l'ha caracteritzat. Karlos Arguiñano fa el seu programa, cada dia, des de l'estudi que té a Zarautz (Euskadi), amb el seu equip, i amb les verdures del seu propi hort. Fa riure, dóna bons consells, i no cansa, perquè és autèntic. Diu el que li surt del cor, però sense complicar-se la vida. L'altre dia ens va il·lustrar amb una reflexió. Parlava de futbol, i de la temporada (esperem que l'última) de la seva Reial Societat a Segona Divisió quan es va aturar, i digué: "Pero que no os preocupe el fútbol eh... Al fin y al cabo, son once tíos de venticinco años con calza corta". Doncs sí, no ens ha de preocupar més que això.
El summum del seu programa arriba just abans d'acomiadar-se pel cap de setmana, els divendres, abans de recomanar a tothom que no corri amb el cotxe durant el cap de setmana. Rep a la seva taula n'Arzak, i podem sentir dos amics cuiners bascos com parlen dels darrers invents d'un d'ells. Un espectacle, no us ho perdeu.

Art o per què ens agrada el futbol

2006-11-28T00:38:00.000+01:00

>Escolteu la narració dels argentins (la millor), i gaudiu tantes vegades com vulgueu del gol del gautxo. Més tard explicaré com penso que el va fer, les dificultats que té marcar aquesta xarxa, i tot el que se m'acudeixi...

La Puta Campanya

2006-10-26T10:59:00.000+02:00

No sabia com anomenar aquest text. Parla de la campanya electoral, i com que ja estic fart de aquest perÃode, lâ€™he anomenat La Puta Campanya, no amb lâ€™Ã nim dâ€™ofendre a ningÃº, ni de ser groller, sinÃ³ fent un exercici de sinceritat i acceptant el cansament que molts em penso que duem a sobre des que els polÃtics ens van comenÃ§ar a atabalar, o dit en termes juvenils, a â€œtaladrarâ€� de mala manera tots i cadascun dels ciutadans, perquÃ¨ si una cosa tÃ© la campanya electoral, Ã©s que ningÃº en aquest paÃs seâ€™n salva.
Tinc moltes ganes dâ€™anar a votar, no nomÃ©s pel que significa poder exercir el meu dret a la democrÃ cia, una de les coses mÃ©s boniques de fer en una societat, sinÃ³ perquÃ¨ tambÃ© tinc ganes de que tots els polÃtics ens deixin en pau dâ€™una punyetera vegada, que poguem tenir un telenotÃcies sense la infecciÃ³ constant de polÃtics, campanyes, actes electorals, mÃtings, retrets, contraretrets, rÃ¨pliques, debats, i tot tipus de soroll, en general, provocat per una campanya que ja gairebÃ© no recordo ni quan va comenÃ§ar.
SentirÃ© una pau interior immensa quan dipositi la meva papereta dins la urna. Tot sâ€™haurÃ acabat, o, segons com, acabarem dâ€™entrar en una altra fase de negociacions, que sovint Ã©s tot el contrari que la campanya.
Mentre durant el perÃode electoral els polÃtics es critiquen com si fossin la veÃ¯na mÃ©s vulgar del mÃ³n, un cop sâ€™ha votat tot canvia. Si no Ã©s que hi ha algun partit que obtÃ© mÃ©s del 50% dels escons, fet que en termes electorals sâ€™anomena majoria absoluta, comenÃ§a una altra guerra. Llavors els polÃtics sÃ³n capaÃ§os de fer les mil i una per seduir, agradar a qui tiraven els plats pel cap fins el dia abans.
No demano el vot per ningÃº ni vull fer des dâ€™aquÃ ni tan sols una crida a una tendÃ¨ncia, perÃ² el que sÃ que mâ€™agradaria fer Ã©s cridar a lâ€™alto al foc, a la tranquilâ€¢litat polÃtica, almenys fins que votem. Estalvieu-vos retrets, si desprÃ©s us estareu fent la pilota i ensabonant-vos durant setmanes...o mesos!
A veure, siguem clars:
*Tu, Mas, no vagis tant de xulo, que no tindrÃ s majoria absoluta. SÃ, home sÃ, serÃ s el mÃ©s votat, el que tindrÃ mÃ©s escons, perÃ² encara no ets com en Pujol, i, sincerament, dubto que h siguis mai. No cal que vagis fent el numeret amb el notari, que tots sabem que vosaltres, els convergents, pactarÃeu amb el diable per ser a un despatx, i si convÃ©, pactarÃ s amb el PiquÃ©. Com diria el teu antecessor, aixÃ² que has fet, no serveix per res.

*A ver, Jose. QuÃ¨ vols que et digui a tu. No intentis ser graciÃ³s. Si no ho ets,

no passa res. La feina dâ€™un polÃtic no Ã©s fer monÃ²legs, ni fer riure. No perdis mÃ©s temps fent gracietes artificials, que sabem que de tu, precisament, no han sortit. No passa res si no parles un catalÃ perfecte, i si no tens un humor tarragonÃ com el del Buenafuente, tampoc, no et preocupis.
*Carod, on ets? SÃ© que segurament intentes fer un gran esforÃ§ per callar i no dir cap tonteria durant la campanya. Tothom tenia por que de sota aquest bigoti en sortÃs qualsevol paraula, que mÃ©s tard poguÃ©s ser lâ€™excusa per crucificar-te una vegada mÃ©s. Sort en tenim que tâ€™has posat una tira dâ€™esparadrap a la boca, i que et mantens a ratlla. Ja veurem quÃ¨ fas a partir del dia 2, esperem que mantinguis el to.
*A veure, Xoan. La veritat Ã©s que ho fas bastant bÃ©, i saps que obtindrÃ s uns molt bons resultats, encara que grÃ cies a la mala gestiÃ³ dâ€™altres. NomÃ©s mâ€™agradaria demanar-te una cosa, i Ã©s que donis emociÃ³ a la campanya. Et va agradar el trio polÃtic que vau formar amb els republicans i els socialistes, perÃ² aguantaâ€™t una mica, noi. Encara estÃ s tan tremendament excitat, que ja estÃ s perdent el cul per tornar a fer el â€œmenaix a truÃ â€� que tant et va agradar...
*I tÃº, PiquÃ©, no sÃ© si demanar-te directament que ho deixis, perÃ² seria una llÃ stima. Ets un bon polÃtic i millor orador, perÃ² seâ€™t veu el llautÃ³. Eres comunista, i et vas deixar comprar. Repeteixo que tens una elegÃ ncia i un saber fer que no Ã©s a lâ€™abast de gaires, perÃ² no farÃ s res de bo. Tâ€™has equivocat de partit, o, si mÃ©s no, tâ€™has equivocat a lâ€™hora de presentar-te aquÃ, i per a aquests...

Ara que ja esteu tots servits, ja podeu comenÃ§ar a votar-vos, a fotre-us mÃ pel darrere i a temptejar-vos, agradar-vos, deixar-vos seduÃ¯r, i desprÃ©s, tornar-vos a emprenyar, com sempre.

Askerrik asko, Segurola

2006-06-10T12:55:00.000+02:00

Santiago Segurola (Barakaldo, 1957) deixarÃ d'encapÃ§alar la secciÃ³ d'esports del diari El PaÃs, per passar a ser el cap de Cultura. NomÃ©s amb aquest moviment ja podem imaginar-nos de quin peu calÃ§a. Segurola ha estat un periodista esportiu de referÃ¨ncia, un gran observador i cronista de futbol. Els canvis a la direcciÃ³ del diari del grup Prisa han generat aquest canvi. Segurola serÃ substituit per JosÃ© SÃ¡mano al capdavant de la secciÃ³ d'esports.

Santiago Segurola ha donat anys de llum al periodisme esportiu en general, i al futbol en particular, narrant crÃ²niques i avanÃ§ant-se, per exemple, darrerament, a la caiguda del model de Florentino PÃ©rez al Reial Madrid. Segurola, a Madrid, i Ramon Besa, a Barcelona han nodrit la secciÃ³ d'esports amb crÃ²niques futbolÃstiques dignes d'estudis literaris i que han generat comentaris i crÃtiques no nomÃ©s per quÃ¨ deien, sinÃ³ per la manera com aquests periodistes han narrat el futbol. Segurola ha creat escola, ha sabut fer interessants les crÃ²niques de futbol, ha fet que molts esperÃ©ssim l'endemÃ per veure quÃ¨ deia.
El nou director del diari, Javier Moreno, ha volgut re-ubicar Segurola fent-lo cap de la secciÃ³ de Cultura. Segurola s'enfronta a un gran repte: liderar una Ã rea, (cosa que ja feia fins ara), perÃ² a mÃ©s a mÃ©s ho farÃ en una secciÃ³ que li Ã©s nova, i que Ã©s una secciÃ³ de referÃ¨ncia. La secciÃ³ de Cultura d'El PaÃs Ã©s un dels miralls on molts periodistes i futurs periodistes es miren. PerÃ² Segurola ho farÃ bÃ©.
ProduirÃ excitaciÃ³ i admiraciÃ³ a mÃ©s d'un veure com Segurola passa de la secciÃ³ d'esports (l'Ã rea periodÃstica de qui molts malparlen) a la secciÃ³ de cultura, que exigeix un bagatge i, mai millor dit, una cultura profundÃssima, com la que tÃ© el de Barakaldo.
OcuparÃ el buit de Segurola JosÃ© SÃ¡mano, company de secciÃ³. El recanvi natural de Segurola seria tal vegada Ramon Besa, per estatus i experiÃ¨ncia, perÃ² el lloc del de Perafita, si no pot ser Perafita, ha de ser Barcelona. De ben segur que ni Segurola ni la direcciÃ³ d'El PaÃs deixaran la seva Ã rea esportiva (de les millors que es poden trobar) a mans de qualsevol. Sort per a SÃ¡mano.
No puc donar cap consell a Segurola, perquÃ¨ ell Ã©s un monstre. De moment, nomÃ©s podem esperar que li vagi tot com ell voldria, amb la condiciÃ³ que, com avui, ens regali un parell de peces per emmarcar. Que disfruti d'un mundial excelÂ·lent i que ens traslladi el que vegi a nosaltres de la Ãºnica manera com ho sap fer: bÃ©.

Tornen les samarretes CallÃºs City

2006-06-03T20:05:00.000+02:00

He fet una prova de samarretes. Ho he provat amb el color xocolata, i amb la xapa en comptes de les lletres soles. Feu-me comentaris a veure quÃ¨ us semblen. S'acceptyen crÃtiques!

Mala campanya

2006-05-30T10:29:00.000+02:00

Durant aquests dies i els que falten per arribar a la data de la celebraciÃ³ del referÃ¨ndum de lâ€™Estatut dâ€™Autonomia de Catalunya els partits polÃtics estan fent campanya en favor de la seva opciÃ³. AixÃ² Ã©s molt normal, i els propis partits i els polÃtics que en formen part tenen tot el dret dâ€™opinar com vulguin, perÃ² no estÃ bÃ© fer una campanya destructiva, com sâ€™estÃ fent en molts casos.

Els partits polÃtics sâ€™estan embolicant en un joc de retrets i dâ€™acusacions que serien mÃ©s prÃ²pies dâ€™una baralla entre nens petits que dels qui sâ€™han dâ€™encarregar de fer rutllar el paÃs. Han aparegut en mitjans de comunicaciÃ³ les campanyes decebedores de socialistes, convergents i republicans i els lectors, oients i telespectadors som vÃctimes dâ€™aquest trist espectacle.
La primera mostra que em va arribar a les orelles va ser una falca radiofÃ²nica que va posar en marxa Esquerra Republicana de Catalunya, on sâ€™hi incloÃ¯en talls de veu dâ€™Artur Mas, acusant-lo de mentir, i dâ€™Alfonso Guerra, afirmant que a Madrid sâ€™havien cepillao lâ€™estatut que va sortir del Parlament. Ã‰s que Esquerra no tÃ© altres motius de pes per argumentar el â€œnoâ€�? PerÃ² desprÃ©s dâ€™aixÃ² ve el pitjor: â€œAra toca noâ€�, una frase que segurament intenta emular la famosa â€œAixÃ² no tocaâ€� de qui fou president de la Generalitat. PerÃ², lâ€™intent dâ€™imitaciÃ³ no soluciona res. Per quÃ¨ ara no toca? Els ciutadans mereixem una argumentaciÃ³.
Segona campanya memorable: la socialista. JosÃ© Zaragoza, mostrava orgullÃ³s, lâ€™eslÃ²gan de la campanya socialista. Era un cartrÃ³ on hi deia: â€œEl PP utilitzarÃ el teu no contra Catalunyaâ€�. Sort en va tenir el PSC que aquell dia es celebrava la final de la Champions del BarÃ§a a ParÃs, i gairebÃ© ningÃº seâ€™n va adonar. Tampoc els socialistes catalans han estat capaÃ§os de e construir un argument sÃ²lid i convincent per justificar el vot afirmatiu. Vegem si hi ha sort amb els convergents...
La campanya de la federaciÃ³ nacionalista CiU mâ€™ha arribat tambÃ© per ones radiofÃ²niques, perÃ² lâ€™emissor no era directament el partit polÃtic, sinÃ³ les seves joventuts. El fragment radiofÃ²nic era una composiciÃ³ de talls de veu del president dâ€™ERC, Carod-Rovira, amanit amb unes rialles de llauna que feien que el que deia Carod, evidentment en declaracions passades on la va pifiar, semblÃ©s un monÃ²leg o un acudit. Lâ€™anunci deia que hi havia polÃtics a Catalunya que feien riure. Nâ€™hi ha a tot arreu. Altra vegada, trist, destructor i gens convincent.

Quan un estudia filosofia, li ensenyen que hi ha una falÂ·lÃ cia â€“que Ã©s un raonament erroniâ€“ anomenada tu quoque, i que consisteix en assenyalar lâ€™error dâ€™altri com a argument principal, sense una alternativa, i com a conseqÃ¼Ã¨ncia, sense transmetre un missatge sÃ²lid.

En definitiva, podem concloure que aquesta Ã©s una campanya on els polÃtics sâ€™han dedicat a destruÃ¯r mitjanÃ§ant errors aliens els discursos contraris a les seves afinitats, i com a conseqÃ¼Ã¨ncia no han tingut temps per rumiar arguments seriosos i convincents en favor de la seva opciÃ³. Un espectacle espantÃ³s.

Simplement campions!

2006-05-18T18:16:00.000+02:00

El Barça ha jugat –i per si algú no se n'havia adonat, ha guanyat– la final de la Champions League. Tots els culers esperàvem aquest triomf des de feia 14 anys. Alguns podem dir fins i tot que feia més de mitja vida que ho esperàvem. Tota la massa social del Barça ha explotat de joia, avui és un dia alegre, calorós. És un dia en què es recorda nostàlgicament la nit passada, la nit del Barça, la nit que vam tornar a ser campions d'Europa, la nit del disset de maig del dos mil sis.

Crònica
El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.

Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.

Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. CadascÃº al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construÃ¯t un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.

Sentiments

[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. AlgÃº va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!

[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!

*Fotos: http://www.elperiodico.com

Revelacions

2006-05-12T18:31:00.000+02:00

Diane Arbus (Nova York, 1923) ens mostra una exposiciÃ³ que pretÃ©n fer extranys, rars, i fins i tot macabres els fets mÃ©s habituals de la vida als anys 50 i 60, a Nova York, la seva ciutat natal, perÃ² tambÃ© a altres zones dels Estats Units.

Les fotografies d'Arbus, avui en dia, semblen una burla de la societat dels anys 60 i 70. Molts dels personatges que fotografia, podrien ser avui en dia caricatures, exageracions de personatges d'aquella mateixa Ã¨poca. SÃ³n tot persones d'extrems; sÃ³n extremadament riques, o exageradament altes, patriÃ²tiques, o tradicionals.

Cal destacar les obsessions de la fotÃ²grafa americana. Es podrien distingir almenys cinc colÂ·lectius amb els quals Diane Arbus estava especialment sensibilitzada.
Li agradava fotografiar transvestits, discapacitats mentals, nudistes, gent del mÃ³n del cabaret, o exagerada en alguna caracterÃstica.

El fet que fotografiÃ¯ aquest tipus de gent, fa que Diane Arbus ens mostri la societat com la veu ella, i tot i que ens molts casos es tracta de gent "corrent", tots els seus subjectes tÃ©nen alguna cosa especial.

D'entre les moltes fotografies d'Arbus, se'n poden destacar algunes, com la del nen prim i rabiÃ³s que veieu, en un gest extrany entre rÃ bia i ganyota.

La majoria de fotos remarcables de l'artista americana sÃ³n en el format quadrat de la seva segona cÃ mera, a la qual vam saber que li va costar acostumar-se. PerÃ², sigui amb la cÃ mera que sigui, la fotÃ²grafa retrata i sobretot fa imaginar histÃ²ries diferents i actituts que sap donar als personatges que fotografia.

2006-05-10T16:17:00.000+02:00

Com veieu, cada vegada falta menys. El dia disset em llevarÃ©, no sÃ© on esmorzarÃ©, no sÃ© si servirÃ© per fer quelcom Ãºtil. LlegirÃ© els diaris, escoltarÂ´s la rÃ dio tot el dia. Imagino que el BastÃ© ja comenÃ§arÃ a les 7 del matÃ a fer prÃ¨vies, perseguir autobusos i totes aquestes coses que sol fer... A mÃ©s a mÃ©s, mirarÃ© El Club, escoltarÃ© en Bassas, i el gran amic Santi, que m'han dit que tambÃ© va al poble de "sa torre gris" (com dirien els AntÃ²nia Font).
DesprÃ©s de tot aixÃ², ja us ho explicarÃ©...

CallÃºs per Pasqua es desperta

2006-04-20T17:12:00.000+02:00

Com cada any, i ja en van centenars, CallÃºs celebra la seva festa. Les Caramelles consisteixen en recÃ³rrer les masies i els carrers del territori, intentant que cada casa gaudeixi dâ€™una canÃ§Ã³ o una dansa a canvi dâ€™un mossec, un glop, diners o una simple rialla. Aquest Ã©s lâ€™esperit dâ€™una festa que ja Ã©s centenÃ ria i que a les comarques centrals de Catalunya i que, especialment, a poblacions com aquesta, ha arrelat amb molta forÃ§a. Durant dos dies, CallÃºs es tenyeix de color blanc i vermell, se senten de fons petards i cascavells, i alÃ§ant la vista nomÃ©s es veuen senyeres, flors i ballestes. Som a un poble petit, perÃ² que cada any, per Pasqua, ressuscita.

*El vÃdeo triga un xic a carregar-se...

Des de fa centenars dâ€™anys, els caramellaires de CallÃºs recorren el seu poble i rodalies per cantar i ballar, seguint una tradiciÃ³ -Ã²bviament dâ€™origen religiÃ³s-, que es remunta incomptables anys enrere, perÃ² seâ€™n tÃ© constÃ ncia des de mitjans del segle XIX. Tot i haver canviat, lâ€™essÃ¨ncia de la festivitat continua sent la mateixa que en els seus inicis: celebrar la Pasqua florida cantant i ballant pertot arreu canÃ§ons tÃpiques de la terra.
Els callussencs es guarneixen per lâ€™ocasiÃ³ amb una camisa blanca, pantalons o faldilles, una barretina (o red) i unes espardenyes. A mÃ©s de tota aquesta indumentÃ ria, un element essencial de les caramelles Ã©s la ballesta, -un atuell fet de llistons de fusta creuats que sâ€™estiren- que serveix per fer arribar les flors a tots els balcons. A CallÃºs, la ballesta compta amb tiradors especialistes, i algunes dâ€™elles ja sÃ³n veteranes que gairebÃ© han visitat tots els balcons.

Tot i que la festa es celebra per Pasqua, quan acaben les festes nadalenques es comencen a preparar els actes. Cal posar a punt les flors, recaptar diners per fer una festa ben lluÃ¯da, i aprendreâ€™s les canÃ§ons i els balls que toquen. Quan tot estÃ a punt nomÃ©s cal combatre la impaciÃ¨ncia del divendres Sant, que Ã©s el dia mÃ©s etern de lâ€™any per un caramellaire.
Un cop al lloc de sortida, les salutacions entre els caramellaires i els membres de lâ€™orquestra que cada any els acompanya Ã©s lâ€™Ãºltim preludi abans de comenÃ§ar la festa.

Els caramellaires recorren durant la tarda dissabte les cases de pagÃ¨s que hi ha en tot el seu territori, rebent de cada casa un porrÃ³ de mistela, moscatell, coca o altres dolÃ§os. La primera jornada de les Caramelles acaba oficialment a lâ€™entrada del nucli urbÃ del poble, on es fa un â€œaperitiuâ€� del que serÃ la jornada dominical. Aquell mateix vespre, tots els participants de la festa atapeeixen els bars i celebren la festa fins que el cos aguanta. Hi ha un moment de la nit on es barregen els qui acaben la jornada i els qui comencen lâ€™altra. A les 5 de la matinada comenÃ§a la â€œdesvetllada popularâ€�, que consisteix en fer soroll de petards a tots els carrers i racons del poble, fins a despertar a tothom. Diumenge, el dia comenÃ§a amb un esmorzar a base de coca i mistela, i segueix amb les primeres cantades, deslluÃ¯des per la mala veu dels primers compassos del dia. Poc a poc, es va afegint mÃ©s i mÃ©s gent a la festa, i el poble acaba sent un mar de camises blanques, senyeres, i barretines.

Un cop tatxats tots els noms dels carrers que indicava el â€œfull de rutaâ€� dels caramellaires, el poble sâ€™uneix i fent una rotllana immensa, els callussencs canten un any mÃ©s la seva sardana (Caramelles a CallÃºs). La forÃ§a dâ€™aquelles notes tÃ© un valor infinit, al qual sâ€™hi barreja lâ€™aixecada de ballestes, cadascuna amb una flor i una senyera, que fan plorar a algÃº, i que posen els pÃ¨ls de punta al que menys. Com diu la sardana Caramelles a CallÃºs, â€œes transforma tot lâ€™espai [...] CallÃºs per Pasqua es despertaâ€�.

*Fotos: Gerard Rovira

2-SerafÃ Paquito

4- Ball de Bastons

5-Gerard i Ferran amb la caraja diumenge al matÃ

6-El Ramon oferint flors a cal Silu

El basc que juga amb les fronteres

2006-03-30T18:24:00.000+02:00

Arnaldo Otegi, Ã©s el cap visible de lâ€™esquerra abertzale. Ha traspassat en diverses ocasions el lÃmit de la justicia, actitud que lâ€™ha fet passar algun perÃode de la seva vida a lâ€™exili o a la presÃ³. A dia dâ€™avui, ha de pagar una fianÃ§a de 250.000 euros per no ser empresonat. Otegi Ã©s tambÃ©, un dels â€œparesâ€� del procÃ©s de pau a Euskadi, grÃ cies a les seves converses amb el president dels socialistes bascos, JesÃºs Eguiguren, que finalment han donat el seu fruit. Aquest abertzale sempre sâ€™ha mogut entre fronteres: la legalitat i el delicte, la polÃtica i el terrorisme, Espanya i FranÃ§a, i, (encara que sigui imaginÃ riament) Euskal Herria i la resta.

Arnaldo Otegi MondragÃ³n (Elgoibar, 1958), Ã©s fill dâ€™una famÃlia tradicionalment socialista, encara que ell no ha estat nomÃ©s aixÃ². Des de ben jove, Otegi lluita per la independÃ¨ncia dâ€™Euskal Herria. Ho ha fet sent un terrorista â€“va pertÃ nyer a ETA des de finals dels anys 70 al 1990-, i mÃ©s tard es va consolidar com a lÃder de lâ€™esquerra abertzale, formant part dels diversos partits dâ€™aquest moviment (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna...)

Arnaldo Otegi va comenÃ§ar la seva lluita per la causa basca la va comenÃ§ar de ben jove, i amb vint-i-dos anys ja va haver dâ€™exiliar-se a FranÃ§a, perquÃ¨ estava involucrat en un comando dâ€™ETA que havia robat, assaltat el govern militar de DonÃ²stia, i fet explotar una gasolinera. DesprÃ©s del seu exili i de ser absolt acusat del segrest de lâ€™ex-diputat Javier RupÃ©rez, va iniciar la seva etapa polÃtica, comenÃ§ant per presentar-se a les eleccions basques de lâ€™octubre del 1994. Otegi ha estat sempre ballant entre la legalitat i la ilÂ·legalitat, i ara mateix Ã©s a la presÃ³ de Soto del Real esperant poder fer efectiu el pagament de 250.000 euros que el posarÃ en llibertat. Aquest no Ã©s, perÃ² el primer com que el basc sâ€™ha hagut dâ€™asseure al banc dels acusats. Hi ha estat almenys cinc vegades.

Encara que no han estat la causa fonamental de la consecuciÃ³ de lâ€™alto el foc permanent dâ€™ETA, les converses entre Otegi i el president del PSE, JesÃºs Eguiguren sÃ³n un fet paralÂ·lel del que ha acabat per ocÃ³rrer, un aperitiu del que acabaria passant entre ETA i el govern. Aquestes converses paralÂ·leles, que van comenÃ§ar lâ€™any 2002, van arribar a un alt nivell de complicitat. Un moment important en la seva carrera com a polÃtic va ser el famÃ³s discurs que va fer al velÃ²drom dâ€™Anoeta, on per primer cop va proposar constituir taules de diÃ leg i va obrir una via de negociaciÃ³ entre el govern i la banda armada basca.

Arnaldo Otegi Ã©s partidari de la pau a Euskadi, perÃ² ex-terrorista; polÃtic, perÃ² pendent de judici; legalment espanyol, perÃ² un basc de pura sang. Sempre ha estat caminant entre fronteres, i lluitant perquÃ¨ als mapes nâ€™hi hagi una mÃ©s.

Un molt bon regal

2006-03-24T12:00:00.000+01:00

Avui Ã©s el meu aniversari, i avui tambÃ© comenÃ§a l'alto el foc d'ETA. La organitzaciÃ³ basca, ha decidit fer el pas que feia dies que es veia a venir, perÃ² que no per aixÃ² Ã©s menys important.

Evidentment, la banda desconeixia que m'estava fent un regal preciÃ³s: l'absÃ¨ncia de violÃ¨ncia.
Encara no he sentit ben bÃ© en cap mitjÃ de comunicaciÃ³ si existeix una raÃ³ per la qual la fi, o pausa de la violÃ¨ncia d'ETA no comenÃ§ava el mateix dia del comunicat. Sigui com sigui, l'important Ã©s que, ara sÃ, l'Estat Espanyol i les altres nacions com Euskal Herria i Catalunya gaudim d'una espÃ¨cie de Pau, o hem comenÃ§at un procÃ©s, si mÃ©s no, esperanÃ§ador.

Aquest procÃ©s que va comenÃ§ar arran del comunicat dels (ex) terroristes, farÃ que hi hagin canvis tan a l'escenari polÃtic basc, com al conjunt de l'Estat Espanyol. El que estÃ clar Ã©s que Ã©s feina de tots construÃ¯r la Pau, i fer els passos que calguin per comenÃ§ar. ETA ja ha fet el seu pas. Potser l'ha fet tard, perÃ² l'ha fet, i aixÃ² vol dir que alguna cosa estÃ canviant. No em val que els polÃtics del PP, encara que vegin que el gran Zapatero els ha passat per sobre i els dÃ³na mil voltes, s'encaparrin a dir que aixÃ² no canvia res, i que no s'ha d'afluixar la corda en cap moment. No estaven (i estÃ vem) demanant fa temps i temps que ETA deixÃ©s aparcada la violÃ¨ncia per comenÃ§ar un procÃ©s? ETA ha fet el seu pas, i hi ha d'haver una resposta conjunta de TOTS els demÃ²crates del paÃs.

Va ser, aquest cop, una veu d'una dona qui ens va anunciar mitjanÃ§ant un comunicat mesuradÃssim que ETA feia el seu pas i que pretenia que "en el final del procÃ©s de Pau que comenÃ§ava que els ciutadans i ciutadanes bascos poguÃ©ssin decidir el seu futur". No es tracta de pagar un preu polÃtic, com ja alerten alguns sectors de la polÃtica estatal; es tracta d'anar construÃ¯nt un futur on la primera premissa sigui la Pau, i si per poder viure tots en Pau Euskadi vol aixecar-se i caminar sol, que ho faci.

Visca la Pau!
Gora Euskal Herria!

[Vegeu el comunicat d'ETA]

Lisboa: guia del viatge

2006-03-22T18:35:00.000+01:00

El paÃs
La RepÃºblica Portuguesa Ã©s el paÃs veÃ d'Espanya, banyat per l'oceÃ AtlÃ ntic. Aquest paÃs tÃ© uns 10 milions d'habitants. Ã‰s un paÃs costaner, amb mÃ©s de 1700 quilÃ²metres de costa. AixÃ² fa que el clima de portugal sigui marÃtim i atemperat, mÃ©s sec al sud i plujÃ³s al Nord, on limita amb GalÃcia. La capital de l'estat Ã©s Lisboa, la ciutat que avui visitarem.

La ciutat
La ciutat que avui visitem, Lisboa, tÃ©Lisboa Ã©s la capital i la ciutat mÃ©s gran de l'estat de Portugal. EstÃ situada a l'estuari del riu Tajo. A mÃ©s de la capital del paÃs Ã©s tambÃ© la capital del Districte de Lisboa, de la regiÃ³ de Lisboa i de l'Ã rea metropolitana de Lisboa. La ciutat tÃ© un poblaciÃ³ de 564.657 (2001) habitants, i l'Ã rea metropolitana 2,6 milions, una quarta part de la poblaciÃ³ del paÃs.El municipi estÃ dividit en 53 freguesias, una de les quals Ã©s Benfica.

El club
L'S.L. Benfica (Sport Lisboa e Benfica), va nÃ©ixer l'any 1904 i va vestit de vermell. Els que tinguin un vagatge futbolÃstic mÃ©s important, sabran que el BarÃ§a ja es va enfrontar als portuguesos l'any 1961, en la famosa "final dels pals", una final de la llavors Copa d'Europa on el BarÃ§a va perdre davant el Benfica per 3 a 2, tot i xutar fins a 9 vegades contra els pals de la porteria dels portuguesos. Des de llavors, els pals de les porteries de futbol van passar de ser quadrats a ser rodons. Alguns tambÃ© sabreu que militava a les files del Benfica EusÃ©bio, el millor jugador portuguÃ¨s de la histÃ²ria.Una altra de les curiositats del Club de la capital Ã©s al ritual que se celebra abans de cada partit a l'estadi "da Luz". Una Ã liga sobrevola l'estadi fins acabar al centre del terreny de joc, on queda aturada creant la imatge de l'escut del club.

L'estadi
Avui el BarÃ§a jugarÃ a l'EstÃ¡dio da Luz, un camp que va ser construÃ¯t arran de la celebraciÃ³ de l'Eurocopa de Portugal del 2004. TÃ© capacitat per 65.000 espectadors. La pÃ gina web del RACC encara no especifica el lloc on estaren situats dins l'estadi.

L'equip
El Benfica va tercer a la lliga portuguesa (a 7 punts del Porto, que Ã©s el lÃder), i fa un parell de setmanes que el van eliminar de "a TaÃ§a", que Ã©s com els portuguesos en diuen de la Copa. L'estat de forma de l'equip no Ã©s el millor, perÃ², com tots els equips, usarÃ les seves millors armes.
Els perills del Benfica es diuen:
-SimÃ£o, el que tots coneixem. L'ex-blaugrana Ã©s el lÃder de l'equip, i tot i que alguns recordaran que el seu pas pel BarÃ§a no va ser gaire brillant, Ã©s un excelÂ·lent jugador i va ser l'artÃfex de l'eliminaciÃ³ del vigent campiÃ³, el Liverpool. SimÃ£o els va fer un golÃ s.
-Nuno Gomes. Aquest jugador no juga el partit d'avui, estÃ sancionat. Ã‰s el pitxitxi de l'equip, un davanter "matador" que haurem de tenir en compte pel partit de tornada.
-Mantorras. Un noi negre que porta el dorsal 9 i Ã©s molt perillÃ³s, tot i que no sabem si serÃ a l'equip inicial. Ã‰s un problema per l'entrenador, Koeman, ja que l'aficiÃ³ voldria veure'l jugar i l'holandÃ¨s el fa seure a la banqueta.
-LuisÃ£o: Defensa central, lÃder, brasiler, jove, i molt alt (1,92 m). FarÃ el possible perquÃ¨ els nostres davanters no puguin fer res, perÃ² no Ã©s gaire violent. Ha jugat tota la lliga i nomÃ©s li han ensenyat 6 targetes grogues, i cap de vermella.

El noi de l'Ã ngel

2006-03-22T18:03:00.000+01:00

Albert Oliver Campos (Terrassa, 4 de juny del 1978), Ã©s el lÃder del Ricoh Manresa, un equip que lluita per no baixar de categoria i tornar al malson de la lliga LEB. El base egarenc â€“pretÃ¨s aquest any pel BarÃ§a- , va aconseguir un petit miracle ara fa dues setmanes a Sevilla, a la pista del Caja San Fernando, on va anotar un triple impossible en el darrer segon de partit. Una cistella que ha donat la volta per totes les televisions del paÃs, i ha estat vital per lâ€™equip del Bages. Segons el mateix Oliver, va ser â€œcom si un Ã ngel portÃ©s la pilota dins lâ€™anellaâ€�.

El jugador vallesÃ haurÃ de continuar ajudant els manresans a mantenir-se a la categoria mÃ xima del bÃ squet estatal, i per fer-ho haurÃ de sofrir molt. Tant com va patir lâ€™equip fa dues jornades contra el Caja San Fernando, on va aconseguir en el darrer moment la cistella; senzillament miraculosa. El Ricoh sâ€™enfronta aquest diumenge al DKV Joventut -un equip de â€œbon recordâ€� al qual va pertÃ nyer Oliver-, en un partit importantÃssim, com tots els que li queden dâ€™aquÃ a final de temporada.

El petit Albert va comenÃ§ar a jugar a bÃ squet quan tenia poc mÃ©s de sis anys. Les seves primeres passes les va fer en un equip de la seva ciutat, Lâ€™Sferic Terrassa, lâ€™equip on jugava el seu germÃ gran, a qui veia jugant a basquetbol i va voler imitar. Oliver reconeix que â€œsi el meu germÃ no haguÃ©s estat aficionat al bÃ squet, jo segurament hauria provat de jugar a futbol, com la majoria de gent...â€�. Lâ€™any 1996, va fer el salt a lâ€™equip filial del Joventut de Badalona, el Sant Josep. A Badalona va arribar a debutar a la lliga ACB, perÃ² la presÃ¨ncia de jugadors com RaÃ¼l LÃ³pez, i el retorn de Rafa Jofresa al conjunt verd-i-negre, van canviar el destÃ de lâ€™egarenc. Oliver va decidir la temporada 1999-2000 marxar a jugar a lâ€™aleshores Caprabo Lleida, un equip que li anava com anell al dit: no hi havia pressiÃ³, i lâ€™Ãºnic objectiu del Caprabo era mantenir-se a la categoria. GairebÃ© per accident, aquell equip va estar molt a prop dâ€™ascendir aquella mateixa temporada, i lâ€™any a sobre ho va aconseguir. Lâ€™Ã ngel dâ€™Oliver ja havia aparegut, i ho va tornar a fer la temporada segÃ¼ent, quan va tornar a fer el mateix amb el Manresa. Els manresans, llavors a la lliga LEB, van retornar lâ€™equip de la capital del Bages al seu lloc, a la lliga ACB. Oliver havia aconseguit el segon ascens de la seva carrera, i des de llavors que no sâ€™ha mogut ni de Manresa ni de la categoria mÃ xima del bÃ squet espanyol.

Fins i tot el Winthertur F.C. Barcelona, un equip dels grans, ha pretÃ¨s incorporar-lo durant aquesta temporada, o potser ho voldrÃ fer de cara a lâ€™any que ve. Ell diu que â€œÃ©s evident que fa ilÂ·lusiÃ³â€�, perÃ² la directiva del Ricoh, ara per ara, sâ€™ha negat a negociar. Segons el president, Josep Vives, â€œel BarÃ§a no tÃ© ni diners ni jugadors que puguin suplir el que significa Oliver pel Manresaâ€�. Les paraules del president i les ofertes no canvien la senzillesa del base.
Oliver segueix essent el lÃder de lâ€™equip manresÃ , el jugador clau, i el pare dâ€™una nena amb qui mira de compartir tot el temps que pot, un individu senzill aficionat a jugar al dÃ²mino. Oliver no tÃ© res anormal, Ã©s un bon jan que juga a la lliga virtual supermanager, com molts manÃacs de lâ€™ACB, i evidentment, es tÃ© fitxat a ell mateix al seu equip. Si tÃ© gana, li agrada menjar una paella. No sembla res mÃ©s que un jove que juga a bÃ squet; Ã©s molt normal, perÃ² lâ€™acompanya un Ã ngel.

[AnimaciÃ³: www.p69.webcindario.com]

Veurem el vol de l'Ã liga

2006-03-10T17:01:00.000+01:00

Les eliminatÃ²ries del BarÃ§a de quarts de final i semifinals es decidiran al Camp Nou. Ens enfrontarem a un rival a primer cop d'ull assequible. En aquests quarts de final el BarÃ§a ha quedat aparellat amb el Benfica, un dels dos equips de la capital de Portugal, l'equip vermell; el de Simao i Koeman; el de l'Ã liga que sobrevola l'estadi abans de cada partit i que, segons els afeccionats del Benfica, els indica amb el seu vol si el Benfica guanyarÃ .

El BarÃ§a ha tingut la sort de jugar amb un rival que no Ã©s ni de bon tros el mÃ©s perillÃ³s, perÃ² l'avantatge mÃ©s gran que tenim els blau-grana Ã©s que jugarem amb el factor camp a favor tant a els quarts de final com a les semifinals i final (en cas que hi arribem). Anirem a la capital portuguesa, Lisboa, on ens trobarem amb un estadi de luxe i amb capacitat per 65.000 espectadors, l' EstÃ¡dio dÃ¡ Luz. En aquest estadi hi juga un equip atacant, amb un ex-blau-grana com a lÃder, Simao sabrosa. Un home que aquÃ havia estat objecte de burla i ara, ves per on, Ã©s el nostre enemic mÃ©s perillÃ³s. A mÃ©s d'en Simao, els portuguesos tÃ©nen a la banqueta assegut, encara que darrerament ha estat molt qÃ¼estionat, en Koeman. Suposo que us sona, Ã©s aquell holandÃ¨s rosset que ens va fer guanyar una copa d'Europa a Wembley ara farÃ 14 anys. SÃ, ja fa 14 anys que Ronald va foradar la porteria de Pagliuca, i esperem que enguany no posi gaire pegues a la nostra classificaciÃ³ per les semifinals. Esperem que, almenys aquell dia, l'Ã liga del Benfica no tingui un vol cÃ²mode.

BarÃ§a-Chelsea, crÃ²nica d'ambient

2006-03-08T17:49:00.000+01:00

NomÃ©s sortir per la boca de metro del Liceu, em vaig adonar que a Barcelona passava alguna cosa extraordinÃ ria. Les Rambles estaven plenes de colors, com sempre, perÃ² hi havia un color que dominava mÃ©s del que ho fa normalment. Aquest color era el blau, el color dels seguidors del Chelsea, que anava acompanyat dels cÃ ntics que caminen com ells rambla amunt i rambla avall. Mentre em ficava cap a un dels carrers de la zona antiga, vaig poder vaure que els anglesos s'havien apropiat, a mÃ©s dels carrers i del centre de Barcelona en general, de tots els pubs precisament inspirats en la seva decoraciÃ³ als del seu paÃs d'orÃgen.

Estaven com a casa: cantaven, bevien, buscaven brega, i esperaven el futbol. El que potser no sabien era que els esperava un Camp Nou ple, un BarÃ§a que sabia perfectament quÃ¨ havia de fer, i un Ronaldinho... BÃ©, tambÃ© els esperava Ronaldinho.

[Fotos: DamiÃ Badia TeixidÃ³]

Encara podem somiar?

2006-02-27T17:02:00.000+01:00

Resulta que ahir el CallÃºs va guanyar el Valls de Torroella, un equip que a la primera volta ens va guanyar a casa seva, un d'aquells camps incÃ²modes on s'hi juga molt malament, tant pel continent (el terreny de joc petit i atapeÃ¯t) com pel contingut (jugadors durs, forts i que tÃ©nen prou veterania com per amargar-te la tarda d'un dissabte). Doncs bÃ©, ahir vam ser nosaltres que els vam atropellar. No vam haver de patir en cap moment, als de PalÃ no se'ls va passar pel cap la possibilitat de guanyar des que vem fer el primer gol.
Des que ha arribat el nou tÃ¨cnic, en Paco Romero, nomÃ©s sabem guanyar. Sembla com si la matÃ¨ria primera hi fos perÃ² abans que vinguÃ©s ell estÃ©s mal organitzada. El balanÃ§ de Romero a la banqueta Ã©s mÃ©s que impecable: 17 gols a favor i 3 en contra. Va debutar amb un 6 a 0 a casa contra el Bellver, llavors vam sortir contents d'un camp incÃ²mode i d'aquells que fa "mandra" com Ã©s Calders (1 a 4), i ahir no hi va haver color. PerÃ² no tot s'acaba aquÃ: ara l'equip estÃ mÃ©s unit que mai, i l'entrenador no deixa de ser exigent amb nosaltres. De fet, el primer que ens va dir desprÃ©s del seu primer partit a la banqueta, i desprÃ©s de marcar mitja dotzena de gols al Bellver va ser: "Hem d'entrenar mÃ©s, ho podem fer millor". A molts se'ns estÃ despertant el "cuquet", molts sabem que la categoria on hauria d'estar aquest club Ã©s mÃ©s amunt, per tradiciÃ³ i per qualitat. Tots estem comenÃ§ant a pensar el mateix. QuÃ¨ tal si comencem a somiar?

2006-02-02T18:02:00.000+01:00

La factoria bagenca no resisteix la crisi del tÃ¨xtil i tancarÃ les portes de les seves plantes de Castellbell i el Vilar, al Bages i de Puig-reig, al BerguedÃ . 156 treballadors perdran la feina. El tancament de Torcidos IbÃ©ricos Ã©s lâ€™enÃ¨ssima conseqÃ¼Ã¨ncia del pols econÃ²mic que viu el sector tÃ¨xtil de la UniÃ³ Europea amb Ã€sia.

El sector tÃ¨xtil espanyol i Europeu ja fa anys que avisa que el mercat asiÃ tic es menjarÃ el sector tÃ¨xtil dâ€™Espanya i la UniÃ³ Europea. De poc han servit les millores que sâ€™han intentat a travÃ©s dels acords amb la Xina del passat 2005. Els sindicats i treballadors del sector porten des de fa anys, concretament des de lâ€™any 2003, quan encara hi havia el Partit Popular al comandament del govern espanyol, advertint que tard o dâ€™hora el mercat XinÃ¨s i AsiÃ tic trucarien a la porta per competir sense possibilitat dâ€™equiparar els preus amb el mercat tÃ¨xtil dâ€™aquÃ. Patronals i treballadors ja advertien que es podien perdre 112.000 llocs de treball en cinc anys. Tan sols en el perÃode entre el 2002 i el 2004 van tancar 800 empreses. De moment, i per seguir sumant -malauradament- a les llistes dâ€™empreses del sector que tanquen i treballadors que van al carrer, hi afegim una empresa mÃ©s que tanca, i 156 persones sense feina.
Hi ha mÃ©s dades que fan por: la importaciÃ³ ilâ€¢legal, que va fer que es trobessin anormalment reduÃ¯ts preus de peces com pantalons, que apareixien sospitosament a 0,43â‚¬ enfront els 6â‚¬ que valien uns pantalons fabricats al nostre paÃs. A mÃ©s a mÃ©s, la Ãºltima vÃctima autÃ²ctona, Torcidos IbÃ©ricos, que ha seguit a tants altres com Leviâ€™s, Cortefiel, o PuignerÃ³, es dedicava fins ara a la fabricaciÃ³ de teixits de microfilaments i poliÃ¨sters, lâ€™especialitat de moltes factories asiÃ tiques.
DEIXAR ANAR EL DRAGÃ“, O LA LIBERALITZACIÃ“ DEL SECTOR
Lâ€™1 de gener de lâ€™any 2005, ara ja fa mÃ©s dâ€™un any, deixaven dâ€™existir les quotes dâ€™importaciÃ³ en el sector textil. Aquestes quotes, si bÃ© no feien que un producte vingut de fora haguÃ©s de pagar un aranzel, sÃ que limitaven la quantitat de productes que un paÃs exportador, com podria ser en el cas que ens ocupa Xina, poguÃ©s exportar la quantitat de productes que volguÃ©s. Des del primer dia del 2005 ho pot fer. No han estat pocs, perÃ², els intents que han fet els empresaris i patronals dels paÃ¯sos que competien comercialment amb el monstre asiÃ tic. NomÃ©s tres mesos desprÃ©s que els lÃmits deixessin dâ€™actuar sobre els exportadors, la partonal europea del sector tÃ¨xtil, Eurotex, va fer una demanda formal perquÃ¨ sâ€™apliquÃ©s una clÃ usula per salvaguardar 12 categories (jerseis, pantalons, bruses de dona, mitges, sostenidors, abrics, trajos dâ€™home, vestits de dona i jaquetes), per tal de prorrogar dâ€™alguna manera la vida del sector a la UniÃ³ Europea, gest que ja havia fet a finals del 2004 Estats Units, tambÃ© vÃctima de lâ€™importaciÃ³ asiÃ tica, que va aplicar restriccions a la roba xinesa.
Per dur a terme aquesta negociaciÃ³, durant el mes de juny, el comissari de ComerÃ§ de la UE i el seu homÃ²leg xinÃ¨s, Bo Xilai, van dur a terme diverses negociacions que, finalment, no servirien per parar lâ€™onada dâ€™importaciÃ³ xinesa i la posterior crisi del secor a paÃ¯sos com Espanya.

NI LA PRIMERA NI LA ÃšLTIMA
Torcidos IbÃ©ricos no ha estat la primera ni serÃ la Ãºltima empresa perjudicada per la liberalitzaciÃ³ del mercat tÃ¨xtil. La liberalitzaciÃ³ del sector ha fet que la crisi sigui progressiva. El gener del 2002, per exemple, ja es va liberalitzar el sector, perÃ² es va limitar nomÃ©s a 5 tipus de productes (guants, parques i anoraks, panes, roba per a bebÃ¨s, xandalls) que no feien res mÃ©s que vaticinar, com ja alertaven des de tots els estaments del sector tÃ¨xtil espanyol, el que acabaria passant: la destrucciÃ³ de desenes de milers de llocs de treballi la desapariciÃ³ de prop dâ€™un miler dâ€™empreses del sector. MÃ©s important fou el cas de la fÃ brica llegendÃ ria de PuignerÃ³, ubicada a Prats de LluÃ§anÃ¨s, i empresa, fins llavors, mÃ©s important del sector i que va costar el lloc de feina a 560 treballadors.

Torcidos IbÃ©ricos tampoc serÃ la Ãºltima factoria que es veurÃ afectada per lâ€™adveniment del mercat asiÃ tic, un mercat que es menja literalment el sector tÃ¨xtil a Espanya i Europa.

2006-01-28T20:23:00.000+01:00

Amb quina edat vas comenÃ§ar a jugar a bÃ squet?
Amb 6 o 7 anys, mÃ©s o menys, de molt petit. Vaig comenÃ§ar a la meva escola, el meu germÃ hi jugava i jo tambÃ© mâ€™hi vaig apuntar.
Per tant, va ser ell qui et va introduÃ¯r al mÃ³n del bÃ squet...?
Ell jugava i jo lâ€™anava a veure, i vaig comenÃ§ar perquÃ¨ ell ho feia. Potser si haguÃ©s jugat a futbol jo hauria fet el mateix...
Com recordes el pas per Badalona?
Va ser una etapa molt maca, hi vaig estar tres anys, perÃ² lâ€™Ãºnic problema Ã©s que jo no tenia espai per jugar. Hi havia en Turner i en Corrales, al cap de dos anys ja van â€œpujarâ€� el RaÃ¼l LÃ³pez, i quan van fitxar en Rafa [Jofresa], vaig pensar que ja havia de marxar.
Vas tenir poques ocasions per debutar...
SÃ, lâ€™Ãºltim any anava a entrenar gairebÃ© sempre, perÃ² jugar era molt complicat i desprÃ©s del fitxatge de Jofresa lâ€™equip quedava ben cobert amb ell i en RaÃ¼l. No hi tenia lloc.
Hi vas deixar algun amic que actualment jugui a lâ€™ACB?
Amics, amics, no gaires. On he fet mÃ©s amics de debÃ² ha estat aquÃ a Manresa. Ferran LaviÃ±a, PeÃ±arroya, Singla... sÃ, ha estat aquÃ on he fet mÃ©s amics.
I el pas pel Lleida?
A Lleida va anar molt bÃ©. Lâ€™objectiu de la primera temporada era no quedar Ãºltims... i gairebÃ© pugem. A la segona temporada lâ€™objectiu era lâ€™ACB, i ho vam aconseguir. En guardo molt bon record perquÃ¨ vam guanyar molts partits, el camp sempre estava ple...
BÃ©, no costa gaire...
SÃ, perÃ² lâ€™important Ã©s que hi havia molt soroll i feia goig jugar allÃ .
QuÃ¨ Ã©s el que mÃ©s tâ€™agrada de Manresa?
Hi ha qui diu que per un contrari Ã©s de les pitjors pistes on es pot anar...La veritat Ã©s que hi ha molta pressiÃ³. La gent de Manresa Ã©s educada, perquÃ¨ no llancen res a la pista, perÃ² el camp Ã©s petit, sempre sâ€™omple, i Ã©s un plaer jugar sempre aquÃ. Ãšltimament no estem gaire fins, perÃ² a veure si aconseguim victÃ²ries. Sempre ens animen i ens ajuden, i es mereixen una recompensa.
QuÃ¨ estaves fent quan et van dir que no podies jugar als Jocs Mediterranis dâ€™Almeria per un positiu per Finasteride?
Acabava dâ€™arribar a Almeria, a les 12 del migdia, i a les dues em van avisar que havia donat positiu.
Molta gent et va donar suport. Hi va haver algÃº de qui et sorprenguÃ©s rebre una trucada?
Evidentment, al principi em va donar suport la famÃlia i els amics propers, perÃ² al cap de 2 o 3 setmanes, la veritat Ã©s que em va sorprendre molt positivament que em truquÃ©s lâ€™Alfred Julbe. Em va voler trucar quan ja havia passat mÃ©s temps. Em vaig sorprendre perquÃ¨ pel que sÃ©, ell va haver de buscar el telÃ¨fon expressament... Em va sorprendre gratament.
Com veus la temporada?
EstÃ complicada, lâ€™inici va ser bastant bo, perÃ² hem anat caient en picat.
I lâ€™equip anÃmicament?
No estem en el millor moment, evidentment, perÃ² es tracta dâ€™anar agafant confianÃ§a, a poc a poc. No es guanya confianÃ§a en un dia, i comenÃ§arem a guanyar partits, serÃ un canvi llarg. No estem en el nostre millor moment, ni cadascÃº personalment, ni com a equip, perÃ² Ã©s qÃ¼estiÃ³ de feina de dia a dia, i tirar-ho endavant.
Les noves incorporacions? [Vader, White]
En White Ã©s molt bo ofensivament, tÃ© molta classe i sâ€™emportarÃ molts elogis, i el Vader Ã©s un paio molt gros que porta molt temps sense jugar, i es nota una mica, perÃ² cada cop estÃ millor i ens ajudarÃ a intimidar a la zona.
El nou entrenador?
Portem nomÃ©s 5 o 6 dies amb ell i estem entrenant molt, com Ã©s normal al principi. Ell vol canviar la dinÃ mica negativa ajudant-nos anÃmicament, a veure si surt bÃ©.
Era aquest el canvi necessari?
AixÃ² Ã©s un tema molt complicat, mai se sap. El que passa habitualment a molts equips Ã©s que, si la cosa no va bÃ©, canvien lâ€™americÃ i si no es soluciona, canvien lâ€™entrenador. El que si Ã©s cert Ã©s que la culpa no Ã©s de lâ€™entrenador, sempre es talla la corda per la part mÃ©s fÃ cil. No es poden fer fora 10 jugadors, perÃ² estÃ clar que la culpa Ã©s de tots.
Et veus en un altre equip que no sigui el Ricoh?
Mai se sap. A tothom li agradaria estar amb un gran, perÃ² jo estic molt a gust aquÃ a Manresa i ara tenim altres preocupacions.
El fet que lâ€™equip vagi malament no et fa tenir la temptaciÃ³ de pensar en altres equips, o, si mÃ©s no, tenir una pedra a la faixa...?
[Riu] Home... si lâ€™equip va malament vol dir que Ã©s molt difÃcil anar a parar a un gran, a un dels importants, perquÃ¨ lâ€™equip no va bÃ©... El mÃ©s important Ã©s lâ€™equip i sortir dâ€™aquesta situaciÃ³.
Dius que Ã©s difÃcil anar a un gran, perÃ²... el BarÃ§a ha demanat per tu...
SÃ, se sap que han trucat, perÃ² com sâ€™ha vist aquÃ han dit que no...
El president va dir que no hi havia cap oferta que poguÃ©s temptar-lo de vendreâ€™t, tâ€™ho prens positivament o creus que Ã©s un mur que tâ€™impedeix â€œvolarâ€�?
EstÃ clar que em fa sentir important perquÃ¨ aquÃ pensen que sÃ³c molt necessari, i sâ€™entÃ©n que no em deixin marxar si ho pensen aixÃ. PerÃ² el fet que em tanquin la porta a marxar, no se sap mai quina Ã©s la part bona dâ€™aixÃ²... Jo tinc contracte amb el club, i si he de marxar han dâ€™arribar a un acord. AquÃ estÃ clar que ara no volen, perÃ² si lâ€™equip ho fa bÃ© i es mantÃ© segurament tindrÃ© altres opcions. Ara, mÃ©s que dâ€™un altre depÃ¨n de mi la situaciÃ³.
Mires molta NBA?
Ho segueixo una mica, perÃ² quan fan els partits a les tantes de la nit, jo ja dormo. Intento mirar-me els resums setmanals, si puc.
DÃ©u nâ€™hi dÃ³ els 81 punts de Kobe Bryant, no...?
I tant... en va fer mÃ©s que nosaltres, imaginaâ€™t! Ã‰s una burrada!
Alguna cosa que no sigui bÃ squet?
Tots els esports. A lâ€™estiu, quan puc, vaig a jugar al frontÃ³. A vegades mâ€™apunto a algun torneig de futbol...
Deus haver dâ€™anar alerta...
SÃ, amb el frontÃ³ Ã©s molt mÃ©s fÃ cil que no hi hagi contacte, sâ€™ha dâ€™anar a poc a poc.
Com et va el teu equip â€œvirtualâ€� de la SupermÃ nager?
Ho faig amb uns amics. Tenim dues lligues internes: una de triples i una altra de general. Som 8, i els 4 Ãºltims paguen un euro cada setmana. A final de temporada fem un sopar.
Et tens fitxat?
SÃ, home, i tant... nomÃ©s faltaria! Si no em fitxo jo, qui em fitxarÃ ?
SelecciÃ³ catalana: sÃ o no?
Estaria molt bÃ©, perÃ² si sâ€™aconsegueix trigarÃ molts anys. Lâ€™estructura i la polÃtica fan que sigui complicat.
Qui creus que Ã©s el favorit de la lliga ACB?
Aquest any hi ha molts equips junts, perÃ² seran a dalt BarÃ§a, Tau, Madrid, encara que possiblement el Tau sigui el favorit per plantilla.
Una porra per la copa del rei...
Que guanyi el Pamesa del Ricard [Casas], aixÃ² espero.

2005-11-24T17:49:00.000+01:00

Abans:
NingÃº ja no recorda contra qui va ser el partit anterior, â€“el de lâ€™1 a 3 a Getafe- perÃ² el que tothom sap Ã©s que immediatament desprÃ©s del xiulet de lâ€™Ã rbitre, tothom ja mirava de reÃ¼ll al calendari, justament el dia 19 de Novembre -19N pels amics-, un dia que tothom esperava i tothom recordarÃ . Una setmaneta on els mitjans es van dedicar a escalfar, reescalfar, passar pel microones i fer el que fes falta per esverar el galliner i tensar lâ€™ambient dâ€™un partit que enfrontava dos estils, dues maneres de fer, dos colors, el blanc i el blaugrana. Per mÃ©s inri, aquesta setmaneta tenia 12 dies. Ã‰s clar que, amb gairebÃ© dues setmanes, per molt lent que estigui el foc, lâ€™olla acaba bullint. En aquests 12 dies, lâ€™aficiÃ³ futbolera, nomÃ©s tenia un trÃ mit de la selecciÃ³ estatal i un altre del BarÃ§a a la Copa Catalunya pel mig. Aquests eren els Ãºnics entreteniments per una espera interminable, lâ€™espera dâ€™un partit de futbol, lâ€™espera dâ€™El Partit. Als futboleros ens van entretenir diaris, emissores de rÃ dio i televisions fent bullir una olla que gairebÃ© era buida i nomÃ©s a fer un xup-xup en forma de declaracions dels davanters centre. Declaracions, -del negre blaugrana i del gras madridista- que desprÃ©s de veure les confidÃ¨ncies i somriures que intercanviaven abans del matx, sobre la mateixa gespa, podem pensar que eren un regal per fer fÃ cil la feina als companys de la premsa. El davanter centre del BarÃ§a, Samuel Etoâ€™o, va optar per aÃ¯llar-se desprÃ©s de veure com la premsa estatal inflava les seves declaracions i intentava bolcar el pÃºblic en contra seva. NomÃ©s seâ€™l podia veure amb la mirada perduda a terra, capcot, i escoltant mÃºsica en totes les imatges que arribaven de lâ€™expediciÃ³ del BarÃ§a. DesprÃ©s de tot aixÃ², i de una Ãºltima mitja sorpresa de Rijkaard que colÂ·locava Messi en lâ€™equip titular, Iturralde va indicar el comenÃ§ament del partit.

Durant:
El BarÃ§a va dominar el partit en tot moment, i ningÃº va imaginar durant gairebÃ© els 90 minuts el partit un signe diferent a la travessa. Ronaldinho, -millor del partit, del mÃ³n i de lâ€™univers- va conduir el BarÃ§a cap a una victÃ²ria espectacular que quedarÃ , de ben segur, per sempre a la memÃ²ria dels afeccionats. El Madrid va mirar durant gairebÃ© els 90 minuts com el BarÃ§a convertia el que havia de ser un partit tens i igualat en un â€œrondoâ€�. El primer cop de grÃ cia el va donar Etoâ€™o, quan corria el minut 15 de partit. El BarÃ§a va entestar-se en separar les lÃnies ofensiva i defensiva del Madrid, fet que trencava qualsevol esperanÃ§a creativa dels de ChamartÃn. Per altra banda, el trident ofensiu format per Ronaldinho, Etoâ€™o i Messi va funcionar gairebÃ© a la perfecciÃ³. NomÃ©s li va faltar marcar a Messi, que va obsequiar lâ€™aficiÃ³ amb bon joc, i va preocupar Roberto Carlos, obligant-lo a no fer allÃ² que tant li agrada, que Ã©s perdreâ€™s per lâ€™extrem contrari. El mÃ©s destacat del partit, el gaucho, el noi de les dentetes, que va fer dos gols que podrien molt ben ser gol de la jornada en una altra ocasiÃ³, si no haguÃ©ssim rebut de cop aquest allau de joc i de gols. El BarÃ§a va jugar amb el Madrid des que Etoâ€™o va trencar la igualada. DesprÃ©s dâ€™aquest gol el BarÃ§a, mica en mica, es va anar estenent com una taca dâ€™oli i al final no quedava res del Madrid. Va trigar prou Ronaldinho a fer el segon gol, quan els culÃ©s mÃ©s pessimistes ja comenÃ§aven a esbufegar. DesprÃ©s dâ€™aquell gol el partit va quedar trencat, mort a les mans del Barcelona

DesprÃ©s:
Que si (Ronaldinho) Ã©s un ser superior, que si Ã©s collonut, que si un bany, que si magistral, gloriÃ³s, bany, histÃ²ric... Les discussions per trobar el qualificatiu adequat segur que van ser presents a totes les redaccions de lâ€™estat la nit de dissabte. Tothom es va desfer en elogis pel BarÃ§a en general, i per Ronaldinho en particular. El brasiler va fer un gran partit, potser el matx mÃ©s complet des que ha arribat a Barcelona. Va aportar perill en tot moment, va fer passades a cegues, eslÃ loms de 50 metres, dos gols, i va comportar-se en tot moment com el que Ã©s, un crack. Fins i tot lâ€™Ã rbitre, Iturralde GonzÃ¡lez, de qui Ã©s bon senyal que no se nâ€™hagi parlat, el va felicitar desprÃ©s del partit quan el brasiler li va anar a donar la mÃ . â€œMuchas gracias, tu sÃ que eres el mejorâ€� va agraÃ¯r Iturralde. No li podia anar millor a Ronnie, tot li va sortir rodÃ³.

Nova samarreta i possible nova colÂ·lecciÃ³

2005-11-16T16:12:00.000+01:00

Ã‰s molt possible que tornem a estrenar un nou model de samarreta. EstÃ basada en la frase que va dir el nostre homg-gol, Samuel Eto'o, aquella que es va fer famosa.
"CorrerÃ© com un negre per viure com un blanc" Ã©s una frase molt semblant a alguns de les que deia el Che, o sigui que hem intentat der una parÃ²dia/similitut amb el cas de la sentÃ¨ncia del davanter del BarÃ§a. Espero que us agradi, i que li agradi a ell, ja que pensem fer-n'hi arribar una.

LibÃ¨ria escull la dama de ferro per oblidar la guerra

2005-11-15T09:18:00.000+01:00

Ellen Johnson Sirleaf, a qui a LibÃ¨ria anomenen la â€œDama de Ferroâ€� presidirÃ un paÃs que espera un punt i apart desprÃ©s de la segona volta de les eleccions que es van celebrar el dia 8. LibÃ¨ria ha viscut durant les ultimes dÃ¨cades una guerra civil on han mort gairebÃ© 300.000 persones. La guanyadora de les eleccions, que va obtenir un 59,6% dels vots enfront del 40,4% del seu opositor, havia declarat que donaria un paper molt important al seu adversari a les urnes, George Weah, PerÃ² cal veure si ho farÃ , ja que lâ€™ex-futbolista va posar en dubte la legitimitat de les eleccions i els seus seguidors es van manifestar â€“alguns violentamentâ€“ pels carrers de MonrÃ²via.

LibÃ¨ria i Ã€frica estrenen presidenta. Ellen Johnson Sirleaf es convertirÃ en la nova presidenta dâ€™aquesta RepÃºblica de la costa oest dâ€™Ã€frica desprÃ©s de guanyar els comicis al seu adversari electoral, George Weah, a qui va superar per gairebÃ© 19 punts en la segona volta celebrada el dia 8. Els seguidors de Weah no van acceptar bÃ© la derrota i es van manifestar violentament pels carrers de Monrovia, perÃ² lâ€™ex pilota dâ€™or va fer una crida a la calma.
Johnson Sirleaf (nascuda el 1939) serÃ la primera dona en arribar a lâ€™esglaÃ³ polÃtic mÃ©s alt dâ€™un paÃs africÃ . Ha guanyat la segona volta de les eleccions del seu paÃs, LibÃ¨ria, davant de lâ€™ex-futbolista George Weah (nascut el 1966). Ella Ã©s una economista llicenciada a Harvard que compta amb experiÃ¨ncia polÃtica, ja que va ser ministra dâ€™economia al seu paÃs, i a mÃ©s a mÃ©s ha treballar al Banc Mundial i a Citybank. Johnson-Sirleaf, a mÃ©s a mÃ©s, va haver dâ€™exiliar-se perquÃ¨ anava en contra del rÃ¨gim militar de Samuel Doe, i mÃ©s tard es va enfrontar a qui seria president liberiÃ lâ€™any 1997, Charles Taylor. Per altra banda, ell (Weah) Ã©s un ex-futbolista que va militar a les files de grans equips europeus com el Paris Saint Germain, el Milan o el Chelsea i que va guanyar la pilota dâ€™or, premi al millor jugador de futbol del mÃ³n lâ€™any 1995. Evidentment Ã©s un home molt conegut al seu paÃs, un Ãdol de qui els liberians pensen que sâ€™ha fet ric honradament, perÃ² a qui li manca experiÃ¨ncia polÃtica.

Uns 400 observadors es van encarregar de vetllar per la total legitimitat de les eleccions, una legitimitat que ha estat posada en dubte pel candidat perdedor, i que ha provocat que cresquÃ©s la tensiÃ³ a la capital. Els qui es manifestaven a favor de Weah clamaven â€œSense Weah, no hi ha pauâ€�, o â€œSense Weah, no hi ha presidentâ€�, i llanÃ§aven pedres contra lâ€™edifici de la ComissiÃ³ Nacional dâ€™Eleccions. George va contestar en un parlament davant de centenars de seguidors â€œPrimer pau, i per Ãºltim pauâ€�. Les forces de les Nacions Unides han hagut de posar ordre. Per fer-ho, hi havia helicÃ²pters de la ONU que sobrevolaven la capital, Monrovia. Tot aixÃ² passa pels carrers duna ciutat habituada a viure en el caos, la pobresa i la violÃ¨ncia.

LibÃ¨ria, un paÃs amb mÃ©s de tres milions dâ€™habitants, va ser el primer paÃs dâ€™Ã€frica en obtenir la independÃ¨ncia a mitjans del segle XIX, desprÃ©s de ser colÃ²nia BritÃ nica. Van aixecar el paÃs descendents dâ€™emigrants americans, i LibÃ¨ria, va viure entre governs militars, que es van allargar fins lâ€™any 1980, quan hi va haver un cop dâ€™estat i lâ€™assassinat de qui era president William Tolbert, en favor del sergent Samuel Doe. Aquest nou president va aguantar diversos cops dâ€™Estat, perÃ² finalment, lâ€™any 1989 va esclatar la guerra civil a LibÃ¨ria. En aquesta guerra hi lluitaven en un principi tres bÃ ndols, i a mÃ©s a mÃ©s, tropes internacionals anomenades ECOMOG, que pertanyien a la Comunitat EconÃ²mica de la costa Oest dâ€™Ã€frica (ECOWAS). Les tropes de lâ€™ECOMOG ban aconseguir controlar part del territori lâ€™any 1993 i va fer firmar un tractac de pau, que es veuria reduÃ¯t a no res quan, al cap de dos anys es revifava la guerra i sorgien altres grups armats. Entre aquests grups hi havia el de Charles Taylor, un dels qui ja havien comenÃ§at la guerra, qui guanyaria per majoria absoluta les eleccions de lâ€™any 1997. Aquesta guerra civil deixaria LibÃ¨ria en un estat extremament pobre i caÃ²tic. La seva capital, LibÃ¨ria, Ã©s una ciutat on la gent es baralla per fer-se amb material dâ€™edificis destruÃ¯ts, malviu la majoria de la poblaciÃ³ i hi ha petits grups de bayayes, exÃ¨rcits de nens reclutats per Taylor, que els armava, els drogava i els empenyia a la guerra.

Veient aquest panorama, i lâ€™experiÃ¨ncia i carrera polÃtica que tÃ© qui serÃ la nova presidenta, Ellen Johson Sirleaf, no hi ha dubte que a aquesta dona, la primera que liderarÃ un estat africÃ â€“i ja veurem si Ã€frica passarÃ al davant dâ€™Europa en la investidura dâ€™una primera dona presidenta- se li ha girat molta feina, perÃ² si compta amb el suport i la paciÃ¨ncia i el suport de la classe polÃtica i militar, comenÃ§ant pel seu opositor, Weah, qie sembla que estÃ disposat a fer-ho, pot fer una gran tasca a un paÃs a qui li convÃ© mÃ©s que a ningÃº conÃ¨ixer la democrÃ cia pura (perÃ² no dura).

2005-10-27T17:49:00.000+02:00

AquÃ sÃ³c jo!
M'acabo d'iniciar en els blogs, i aquesta Ã©s la meva primera entrada, i espero que l'Ã¨xit sigui tan immens que cada dia tingui mÃ©s ganes de penjar idees, pensaments, i tot el que entre tots se'ns ocorri. Espero que aquest blog sigui un lloc de discusions, intercanvi d'opinions, i tot allÃ² qque ens plagui.
M'agradaria que hi haguÃ©ssin molts comentaris d'actualitat, de mÃºsica, de futbol, del BarÃ§a, i de fets que com aquests m'atreguin. Espero que vagi tot bÃ©. Fins aviat!

MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO

1997-03-24T13:19:00.000+01:00

[Torna a l'inici]

Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisiÃ³n es impulsar un proceso democrÃ¡tico en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones polÃticas.
Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisiÃ³n sobre su futuro.
Los Estados espaÃ±ol y francÃ©s deben reconocer los resultados de dicho proceso democrÃ¡tico, sin ningÃºn tipo de limitaciones. La decisiÃ³n que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberÃ¡ ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actÃºen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de EspaÃ±a y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situaciÃ³n, dejando a un lado la represiÃ³n.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.
ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y asÃ conseguir una verdadera situaciÃ³n democrÃ¡tica para Euskal Herria, superando el conflicto de largos aÃ±os y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.
La superaciÃ³n del conflicto, aquÃ y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A.

[Torna a l'inici]

ISP